És habitual que, just després d'enviar un manuscrit a la impremta, l'autor comenci a descobrir tota mena de referències que li agradaria haver tingut en compte. Recentment ha sortit un llibre que, si hi haguessim estat a temps, ben segur que hauríem citat. Es tracta de Dark Tongues: The Art of Rogues and Riddlers de Daniel Heller-Roazen (Zone Books, 2013). L'autor hi analitza els llenguatges críptics que permeten comunicar-se en secret. N'hi ha una gran varietat: alguns els utilitzen els nens i són molt senzills (com ara la llengua dels barrufets), d'altres són construccions d'una gran complexitat; alguns són fàcils de decodificar, mentre que d'altres són incomprensibles. Un capítol estudia el llenguatge secret dels coquillards, una associació francesa medieval de malfactors que va crear un codi comunicatiu propi i del quan ens n'han arribat pocs testimonis. Heller-Roazen fa una distinció important quan afirma que, més que de llengües secretes, hauríem de parlar d'usos secrets de les llengües (p. 37). La diferència és clau, perquè el concepte de 'llengua secreta' atorga estatus de llengua a una mena de codis que, de fet, generalment no ho són. Els coquillards, per exemple, es comunicaven utilitzant paraules perfectament franceses, però canviant-ne el sentit per tal que ningú els pogués entendre. Usaven el francès, doncs, de manera secreta. Els coquillards eren una banda de lladres, estafadors i assassins, però feien servir el llenguatge d'una manera molt creativa, no gaire diferent a com s'utiltiza en la poesia, ja que la seva parla críptica constantment alterava el significat convencional de les paraules per crear noves associacions d'imatges i d'idees.
No comments:
Post a Comment