Ressenya de Magí Sunyer a 'Caplletra'

Després de la pausa dels darrers mesos, tornem a reactivar el blog. Recenment han sortit algunes ressenyes dedicades al llibre que encara no he pogut llegir, com les d’Enric Gallén a Serra d’Or (juliol-agost 2015, p. 92-93) o la de Joan Tres a la Revista de Catalunya (núm. 289, 2015, p. 201-205). La que sí he llegit és la llarga i detallada ressenya que Magí Sunyer ha publicat a Caplletra, que acaba de la següent manera:

Som, s’ha expressat al començament i es repeteix en la conclusió, davant un gran llibre, d’aquells que, si la cultura catalana estigués encara necessitada de ratificacions d’aquest tipus, la confirmarien. Per la novetat, per la profunditat amb què es tracta el tema, pels exemples adduïts, perquè al costat mateix de la diversió que s’experimenta en alguns passatges, es plantegen preguntes tan fonamentals com «què és una llengua» o com funciona el cervell humà. No som només davant una síntesi, hi ha massa investigació per reduir el llibre a aquesta condició, som davant d’un tractat de retòrica en què sobreïxen el domini de la matèria i l’amor amb què s’estudia i s’exposa.

Agraïm enormement a Magí Sunyer les seves paraules i el temps que ha dedicat a llegir i reflexionar sobre el llibre.

Fernando Arrabal i el llenguatge incomprensible de la dictadura

El dramaturg Fernando Arrabal, malgrat sobretot ser conegut per participar en una tertúlia televisiva en estat etílic, és un dels autors teatrals més genials del segle XX. Les seves primeres obres, dels anys 50, presenten ecos de Ionesco, Beckett i Kafka i ja deixen entreveure el tarannà infantil, caòtic i extravagant de l'autor. El teatre d'Arrabal és multilingüe perquè, primer de tot, costa saber en quina llengua va ser escrit. Ángel Berenguer, a l'extens pròleg de l'edició de Cátedra de tres dels seus textos, intenta demostrar que l'idioma original en què estan escrites és el castellà, però l'argument no és convincent del tot. Si el fet fos obvi, potser alguna vegada hauria sonat pel premio Cervantes. Arrabal es va autoexiliar a Paris l'any 1954, i les seves obres es conserven en edicions i versions tant en castellà com en francès. No sembla que sigui fàcil -i, de fet, atesa la trajectòria d'Arrabal potser no té cap interès- esbrinar quina és la versió original. El caràcter performatiu del teatre fa que moltes de les seves obres presentin variants notables i es conservin en dues llengües diferents.

Entre els seus primers textos hi ha El triciclo, bon exponent de l'estil i els temes primerencs de l'autor. L'obra se centra en Apal i Climando, que es guanyen la vida gràcies a un tricicle que han comprat a terminis i que possiblement usen per tansportar nens al col·legi. L'absurditat de la premisa és típica del teatre arrabalià, que combina magistralment surrealisme, infantilisme i crítica social. De sobte, Apal i Climando es veuen incapaços de tornar la mensualitat del prèstec, i per solucionar el problema maten un home per robar-li la cartera. Arrabal, especialista en capgirar situacions quotidianes, evita qualsevol dilema moral: Apal i Climando maten l'home sense ni pensar-hi, com si retornar el prèstec passés per sobre de qualsevol consideració ètica. El prèstec (o el banc, o el sistema...) imposa unes regles inflexibles que cal complir a qualsevol preu. La gràcia és que això està suggerit a través d'unes situacions puerils i un estil molt juganer.

Un cop Apal i Climando han mort l'home, l'autoritat competent els acusa d'assassinat i demana la pena de mort. Segona ironia: el sistema que en primera instància els ha impulsat a matar un èsser humà és el mateix que ara els condemna a mort per haver seguit les regles del joc. L'autoritat és representada per un guàrdia que pronuncia frases com la següent: 'Caracachicho, corocochocho, chi, chu cha, caracachí', o com ara 'Lama, lali, lala, lele, limolali, lelimala, lamalemo'. El guàrdia és el representant d'un sistema inhumà, distant i repressiu que parla un llenguatge incomprensible, ja sigui perquè no té res a dir, perquè el que diu no té cap sentit o perquè no té cap necessitat o interès per fer-se entendre. És, en fi, la llengua ideal per representar una dictadura (ja sigui política o econòmica).

'Les rambles de Saigon' (1996), el primer Bezsonoff

Ja fa temps que em venia de gust llegir Les rambles de Saigon (El Trabucaire, 1996), primera novel·la publicada de Joan Daniel Bezsonoff. Havent llegit bona part de les seves últimes obres, tenia ganes de veure fins a quin punt el primer Bezsonoff s'assemblava al més recent. I la resposta és que s'hi assembla molt. A Les rambles de Saigon ja s'hi troben tots els elements dels seus darrers llibres: el multilingüisme, l'abundància de comentaris lingüístics, l'èmfasi en el passat colonial de França i en la guerra bruta del govern francès, els problemes identitaris dels personatges, l'atenció a la diversitat nacional i cultural, el punt de vista (falsament) autobiogràfic, la presència de vells coneguts com Maurice Leccia...

Les rambles de Saigon es presenta com les memòries -entre 1945-1955- del militar nord-català Daniel Valls, destinat al Vietnam. Aquesta és la primera aventura de Valls, que tornarà a protagonitzar La presonera d'Alger i La melancolia dels oficials. A les primeres pàgines costa seguir una mica els esdeveniments perquè el narrador dóna per suposat que el lector té certs coneixements del passat colonial de França i el seu paper al Vietnam. Aviat, però, tot comença a prendre sentit gràcies a la complexa figura de Valls.

El Saigon que presenta Bezsonoff és una zona de guerra semblant a l'Algèria dels primers capítols de Les amnèsies de Déu. El narrador descriu, impassible, episodis d'una gran brutalitat, com ara quan un membre del Front de Libération Nationale llança una granada al cine on està veient una pel·lícula. El protagonista mateix, destacat a Saigon gràcies al seu domini de la llengua anemita, demostra ser un bàrbar: les seves accions inclouen assassinar un capellà per ordres dels seus superiors i apallissar la seva amant. Tot i això, és un personatge complex: d'una banda, sembla trobar-se d'allò més bé en aquest context de violència extrema; de l'altra, és un home molt interessat en les llengües i la identitat nacional/cultural dels seus amics i coneguts. Els comentaris lingüístics de Valls, que usa sovint paraules en annamita, són continus i tenen un paper clau en la caracterització del personatge, ja que eviten que el lector el vegi simplement com un psicòpata misogin. Malgrat ser capaç d'actuar amb una gran brutalitat, el seu èmfasi en els temes identitaris i lingüístics l'humanitza. De fet, Valls parla força més sobre aquestes qüestions que de la convulsa situació política del país on viu, que sembla importar-li poc més enllà de les matances que reporta de tant en tant.

Si bé les paraules en annamita (com ara nho, bo-doi, xum...) apareixen traduïdes en nota a peu de pàgina, Bezsonoff també usa un recurs que repetirà a Els taxistes del zar (però en rus): deixar sense traduir fragments incrompensibles per al lector mitjà com ara '-Chào bà... Bac làm on chi hô tôi duong Halais?' (p. 43). Ja a la seva primera novel·la publicada, doncs, Bezsonoff demostra no tèmer que el multilingüisme pugui alienar el públic. Val la pena destacar que a Les rambles de Saigon ja hi apareix una de les idees més conegudes de Bezsonoff: 'Com tots els catalans, [Valls] era un poc filòleg i va dominar la llengua annamita' (p. 9).

Pel que fa a les observacions lingüístiques, Valls destaca, per exemple, que el comandant Cohen, 'aprenia idiomes com  en Maurice i jo preníem l'aperitiu [..]. El més curiós és que estudiava idiomes pel gust de col·lecionar manuals de dialectologia, gramàtiques.' (p. 104). Així mateix, al luxós restaurant Palis de Jade de Cholon el narrador observa que 'Tot aquell petit món encantador xerrotejava en tots els idiomes. Ja predominava l'anglès' (p. 62). Valls, d'altra banda, cita el Quixot en castellà, Dino Buzzati en italià, Teodòr Aubanèu en provençal i el mariscal Jean de Lattre de Tassigny en francès, inclou diàlegs en rosssellonès, reprodueix cançons de Nat King Cole i Jean Sablo en anglès i francès i transcriu inscripcions en llatí i francès que troba passejant pel carrer. Entre altres curiositats, comentaque a Indochina els francesos feien servir el castellanisme 'arroyo' (p. 63) i ironitza sobre les habilitats lingüístiques dels colonitzadors: '-Saps annamita, Patricia? / -Què dius ara? Nosaltres som els colonitzadors, oi?' (p. 48).

Dos exemples són particularment irònics: el narrador, que no s'està de reproduir les llengües que li venen de gust, cita un fagment de l'Educació sentimental de Flaubert... en català! (p. 35); d'altra banda, també es permet assumir que l'àrab és una llengua perfectament familiar per al lector: 'Es va casar amb un advocat oranès: Fehrat Bukhateb. Nom pintat per un advocat perquè, com tothom ho sap, bukhateb en àrab significa 'l'home que pren la paraula', 'l'orador'.' (p. 25). Tal com afirma Nadine, 'el capità Valls és molt simpàtic. Parla totes les llengües del planeta: l'annamita, el català, el castellà i a vegades francès...' (p. 30). Totes les llengües del planeta? Poc li'n falta...

En totes les llengües: de l'Esperanto al Klingon

Fa pocs dies Pedro Pablo G. May publicava a La Vanguardia un interessant article divulgatiu sobre les llengües inventades titulat 'Del esperanto al klingon, la obsesión por la lengua universal' que es pot llegir aquí. Il·lustrem el post amb la portada de 'In All Languages', un gran disc del saxofonista Ornette Coleman en l'únic idioma que és realment universal. Gary Lambert, a la nota introductòria, hi fa una observació molt afinada: 'what matters most is not what language is used, but what is being said' ('el que importa més no és quina llengua es fa servir, sinó què es diu').

'Elysium', 'El lector' i 'Capità Amèrica': el multilingüisme al cinema

Bleichenbacher, al seu estudi sobre la presència del multilingüisme al cine, assenyala que la majoria de pel·lícules que, per raons argumentals, haurien de presentar una alternança de llengües, en realitat acostumen a ser monolingües. També observa, però, que els guionistes utilitzen diverses estratègies per suggerir que l'acció té lloc en un país diferent, com ara mostrar cartells o senyals de tràfic en un altre idioma, deixar que els extres que envolten els protagonistes parlin una altra llengua o utilitzar alguna de les paraules més conegudes d'un determinat idioma (com ara un 'hola' o 'hasta luego' en una pel·lícula ambientada a Mèxic). Una de les estratègies convencionals per suggerir l'alteritat lingüística és fer que els actors adoptin un accent lleugerament estrangeritzant. 

Un dels casos recents mís curiosos és el 'El lector' ('The Reader', Stephne Daldry, 2008), que transcorre a l'alemanya de postsguerra. Com a protagonista masculí principal es va seleccionar a un jove actor alemany que, malgrat poder parlar en anglès, no podia amagar el seu accent. La protagonista principal es l'actriu britànica Kate Winslet, i per tant hauria estat molt estrany que ell parlés anglès amb accent i ella no. Per tal de solucionar el problema, es va decidir que Winslet adoptés una pronúncia diguem-ne que germanitzant. Aquesta solució és relativament habitual: Hugo Weaving, que a 'Capità Amèrica' interpreta un nazi, també parla un anglès amb accent (basat, segons l'actor, en l'accent de Werner Herzog).

Un dels exemples recents més complexos és el del discret film de ciència ficció 'Elysium' (Neill Blomkamp, 2013), que presenta una història semblant a la del clàssic Metròpolis de Fritz Lang. La pel·lícula és més aviat discreta, però destaca per un ús inusual i intel·ligent del multilingüisme. La classe inferior viu a la Terra, a Los Angeles, ciutat convertida en un abocador d'escombraries, mentre que l'elit viu en una estació espacial que orbita al voltant del planeta. L'interès del film rau en el fet que Blomkamp subratlla les diferències de classe dels personatges amb el multilingüisme: els desclassats de Los Angeles parlen en castellà amb certa freqüència, mentre que les elits parlen francès. Així doncs, veiem a Jodie Foster parlant en francès al seu marit i fills. En aquest film no es tracta de quatre paraules bàsiques, sinó d'alguns diàlegs relativament llargs que, al menys en la versió de la pel·lícula que hem vist, no estan subtitulats. El fet que els desclassats parlin castellà, és clar, permet un comentari més o menys explicit respecte al paper i situació de la immigració llatinoamericana als Estats Units. El multilingüisme, per tant, serveix per accentuar el comentari polític de la pel·lícula.

'Plurilingüisme, literatura, actualitat', per Sara Serrano Valenzuela

Sara Serrano Valenzuela acaba de publicar a la revista Visat un interessant article sobre el plurilingüisme en la literatura catalana que es pot llegir aquí. Entre d'altres coses, Serrano afirma que

'Sembla, i aquest assaig evidentment hi col·laborarà, que l’opinió actual sobre el plurilingüisme ha millorat i assistim a una revaloració i, fins i tot, a un retorn al multilingüisme que no és pas casualitat. Globalització, multiculturalitat, diversitat, són alguns dels valors de què volem dotar la societat actual i, per força, el plurilingüisme ha de ser un altre element present en aquesta visió del món. Ara bé, no tot són flors i violes, perquè aquest «revival» també pot tenir a veure amb la crisi de les literatures nacionals i, si volem anar més enllà, amb la crisi de les nacions'

L'entrevista que ens va fer Sara Serrano, igualment publicada a Visat, resumeix les nostres idees en relació a la literatura  plurilingüe catalana. 

Benny Lava i la traducció homofònica

Benny Lava és el títol d'un videoclip en llengua tamil penjat a Youtube que va tenir un èxit esclatant als països de llengua anglesa. Atès el poc interès que sol mostrar el món anglosaxó per la música en altres llengües, com és possible que una cancó de Prabhu Deva titulada 'Kalluri Vaanil' aconseguís tanta repercussió? Doncs gràcies al plurilingüisme. Un internauta desvagat va decidir traduir la lletra de 'Kalluri Vaanil' a l'anglès però -i aquí rau l'interès de l'assumpte- sense tenir ni idea de tamil. El que va fer va ser una traducció purament homofònica. És a dir, es va dedicar a buscar paraules que en totes dues llengües fossin fonològicament semblants. Pel que fa al sentit, la traducció resultant no té absolutament res a veure amb la lletra original, però l'improvisat torsimany va ser capaç de convertir les impenetrables seqüències sonores en tamil en tot un seguit d'extravagants frases en anglès. La gràcia de tot plegat és que la similitud entre les paraules que s'escolten i les que es llegeixen és notable (pareu atenció quan diu 'Have you been high today?', o quan diu 'The ninja made a movement'). Aquest exercici de doble lectura tamil-anglès s'assembla molt al procediment que va utilitzar Jonathan Swift als seus textos en latino-anglicus (vegeu post anterior).

Benny Lava planteja unes preguntes molt interessants respecte al concepte de traducció. Tradicionalment, aquesta pràctica s'ha definit com la transferència de significat entre dues llengües, i no hi ha dubte que en el cas de Benny Lava aquesta transferència de significat es produeix. El problema, és clar, és que els significats són totalment independents. Perfilant la definició anterior, podríem dir que la traducció consisteix en la transferència de significats equivalents. El concepte d'equivalència, però, és molt problemàtic: com s'estableix l'equivalència de sentit? L'equivalència total no existeix, ja que si aquest fos un objectiu possible la traducció ja no caldria. És, doncs, una qüestió de grau, de matís i, per tant, opinable. Així les coses, no hi ha res què ens impedeixi creure que les paraules en tamil i en anglès de Benny Lava són, en realitat, perfectament equivalents.

Debat sobre el plurilingüisme en la literatura catalana

Dimecres passat Albert Rossich i Joan Daniel Bezsonoff van debatre sobre les funcions del plurilingüisme literari a la literatura catalana.


L'enregistrament de l'acte es pot trobar a 

https://www.youtube.com/watch?v=uj8Bq6YRctw.

Griselda Oliver ha publicat una detallada crònica de l'acte a Núvol: http://www.nuvol.com/noticies/plurilinguisme-en-la-literatura-estetica-o-versemblanca/

El latino-anglicus de Jonathan Swift, un sorprenent cas de doble lectura anglès-llatí

El satirista Jonathan Swift (1667-1745), conegut sobretot per l'obra Els viatges de Guilliver (1726), va escriure cap al final de la seva vida diversos textos en una llengua que va anomenar 'latino-anglicus'. Aquests escrits amaguen un curiós exercici de doble lectura en anglès i llatí, vegem-ne un exemple:


Mollis abuti,
Has an acuti, 
No lasso finis, 
Molli divinis. 

O mi de armis tres, 
Imi na dis tres. 
Cantu disco ver 
Meas alo ver?

Aquests versos aparenten ser llatí, però qualsevol intent de treure'n sentit en aquesta llengua està condemnat al fracàs, ja que només es poden interpretar a partir de l'anglès:

Moll is a beauty. 
Has an acute eye. 
No lass so fine is, 
Molly divine is. 

my dear mistress, 
1 am in a distress. 
Can't you discover 
Me as a lover? 

Traducció aproximada: Molli és una bellesa, / té uns ulls fins / i no hi ha cap noia tan atractiva / Molly és divina. // Benvolguda estimada / estic molt angoixat / no podeu descobrir / que sóc el vostre amant?

L'artifici consisteix a modificar l'aparença visual del text en anglès tot reagrupant les lletres per tal que formin mots llatins (encara que, òbviament, no formen cap frase amb sentit). La seqüència de caràcters és la mateixa, però la inclusió d'espais i la nova algutinació de les lletres fa que els dos poemes semblin totalment independents i escrits en llengües diferents.

La provatura de Swift és interessant perquè contradiu en part el que diem a El plurilingüisme a la literatura catalana respecte als textos de doble lectura. Aquest exemple demostra que no és del tot cert que la doble lectura sigui un artifici que només es pot donar entre llengües romàniques. O no ben bé: la gran diferència entre la doble lectura entre llengües romàniques i el latino-anglicus de Swift ês que quan el joc es dona entre llengües emparentades com el català, el castellà i el llatí el resultat és un text que vol dir el mateix (o gairebé) en totes les llengües implicades. Aquest és el cas dels exemples que hem vist en altres posts d'quest blog, com els títols dels llibres Volar o Ceramica catalana decorada. La distància entre el llatí i l'anglès en canvi, és tan gran que això és impossible. L'anglès, amb molt d'esforç, pot emmascarar-se per tal que sembli llatí, però només és una aparença, ja que el joc fa que en la segona llengua es perdi tot el sentit.