L'altra llengua de Marta Rojals (o la llengua de 'L'altra')

Pel que fa a l’estil, L'altra (2014) de Marta Rojals és una de les propostes més interessants de la literatura catalana recent. Digna succesora d'Incerta glòria de Joan Sales, El món de Joan Ferrer de Cèsar-August Jordana i Figures de calidoscopi de Ramon Solsona, L'altra és una narració que fa un ús freqüent del plurilingüisme. La llengua base és el català, però el text presenta constants interferències del castellà –tant normatiu com dialectal– i, en menor grau, de l'anglès i el francès. Al contrari del que va passar amb L'home de la maleta (2011) de Ramon Solsona, cap de les resenyes dedicades a L’altra ha censurat l'opció estilística de l'autora, sens dubte perquè és molt eficaç i s'aplica de manera coherent.

La majoria de crítics han assenyalt que els castellanismes (curro, adelanto, arrebato, algo, vaya, parque, pillar, quarentons, manitas, hasta, empastes, papeleo i molts d’altres) són exclusius d’un personatge anomenat Cati, però la qüestió és més complexa, ja que la narradora utiliza, per exemple, el lo neutre. Els castellanismes apareixen sempre en cursiva, però el lo neutre no: vol dir això que ja no es considera una forma espúria? D’altra banda, cal tenir present que la novel·la presenta una complexa polifonia de veus que va més enllà de la simple deturpació del català. Tot passejant per Barcelona, per exemple, la narradora es veu envoltada de parles que no queden identificades amb cap llengua estàndard: ‘Per les oïdes li passen accents argentins, xilens, del nord –si vos tenés un proshecto... Po' no queda otra, po'... M'està cardant dels nervis...’ El fet que els accents argentins i xilens quedin confosos amb els del nord (del nord de Catalunya, és clar) és certament indicatiu del que pretén Rojals.  Al text, a més, també s’utilitzen variants poc prestigioses del català: enradera, sapigut, enfermetat…

Els castellanismes de L’altra s’han interpretat de manera diversa: l’autora ha afirmat en diverses entrevistes que responen al caràcter costumista del text; per d’altres, com Albert Ventura, són ‘elements còmics del llibre’ (El Periódico, 8 febrer 2014), mentre que Diana Coromines hi ha vist una intenció crítica, una ‘denúncia implícita de la situació empobrida en què es troba la nostra llengua’. Jordi Nopca expressa un punt de vista semblant, però Rojals es mostra ambigua: ‘M'agrada que hi hagis vist un punt de crítica. Amb tot, la voluntat primera era que les converses fossin versemblants, i si els fets passen a Barcelona no podia fer veure que el castellà no hi és present, que no contamina en major o menor grau la manera de parlar del carrer.’ És cert que, en un cas, la narradora censura la llengua de la seva amiga:

-Per una vegada que començo a sortir amb algú una mica en sèrio i que desatasco les canyeries... Però bueno, ja li he dit que per fer la siestecita m'escaparé, vaya si m'escaparé.

Aquestes insinuacions incomoden l'Anna, i no només pels barbarismes.

En general però, la intenció no sembla pas que sigui de simple denúncia, sinó que es pretén reflectir els diversos usos que fan els parlants de les llengües que tenen a l’abast i, també, la varietat d’accents que es poden escoltar per Barcelona. És per això, per exemple, que hi apareix el francés (‘Ah, mon amour, et prova, l'air de la Barcelonette?’) i l’andalús (‘vozotra mizma, pero no eztá el tiempo mu fino’). El castellà, d’altra banda, no hi surt només com un element pertorbador, ja que en diverses ocasions s’utilitza per, precisament, criticar amb ironia certes ideologies lingüístiques amb què està associat (‘Tu creus que l'hauria d'escriure directament en la lèngua del impèrio o te la deixen tradusirt?’) o, perquè no, exagerar l'accent nostrat: ‘ustet póngale força lío que no lo entienda ni dios’.

Les ressenyes dedicades a L’altra semblen indicar que ja queden lluny els retrets puristes que, per exemple, van merèixer les cançons d'Albert Pla. Amb excepcions puntuals com ara la recent discussió a El Núvol, en les dues darreres dècades la pruïja per la hipercorrecció ha disminuït. Superades les polèmiques sobre el català heavy i el català light que van sacsejar el camp literari a finals dels anys 80, ara l'escriptor es pot centrar exclusivament a desenvolupar una veu que s'avingui als seus temes i personatges. Això no vol dir que imperi un tot s'hi val disgregador: tant Francesc Serés com Marta Rojals o Joan-Daniel Bezsonoff, d’acord amb el que escau al seu món de ficció, han demostrar la gran mal·leabilitat del català literari.

Els escriptors catalans, a més de les varietats regionals i socials, poden jugar també amb el plurilingüisme. Encara que, òbviament, la situació sociolingüística de les terres de parla catalana sembla afavorir la barreja, aquest recurs també es troba en les literatures veïnes. Deseo de ser punk (2009) de Belén Gopegui, per esmentar un exemple recent, inclou abundants citacions de lletres de rock en anglès.

En casos com els de Rojals i Bezsonoff, ja no s’hi val a parlar de malentesos puristes ni de deixadesa irresponsable: cal, simplement, parlar d’opcions d'estil. L'altra demostra que, malgrat les dificultats que comporta intentar reflectir en català la llengua de certs ambients socials, obviar el problema en favor de la llengua normativa no es l'única possibilitat: amb una mica d'imaginació, es pot desenvolupar un estil que evoqui ambients i situacions en principi al marge del domini de la llengua. El que realment compta és l’efecte de la ‘réalité irréelle du langage’, Barthes dixit.

Un dels aspectes més intrigants de l’obra de Rojals és el significat del títol: qui és l'altra? De quina manera ens permet, aquest pronom, entendre les motivacions del personatge principal? Aquí aventurem una hipòtesi diferent de les que han circulat fins ara: l'altra no és una persona, sinó una parla. Una parla situada en la frontera borrosa que separa el català i el castellà (o el francès), un espai transitat diàriament per la majoria de parlants però que és rarament recorregut pels escriptors.

L’Anna, protagonista de la novel·la, viu en un món que s'acaba d'ensorrar: ensulsiada del sistema bancari, atur generalitzat, col·lapse del mercat inmobiliari... Aquest és un context on les eines per encarar-se al present i al futur no es poden trobar en l'experiència passada, i per tant l'única manera de tirar endavant, tal com mostren els protagonistes, és desenvolupar noves maneres de bregar amb la realitat. Si, tal com afirma la teoria postestructuralista, el llenguatge és l'eina que configura la realitat als nostres ulls, el canvi dràstic de paradigma econòmic i social que viuen l’Anna, el Nel i la Laura ha d'anar acompanyat, forçosament, d'un canvi de llenguatge.
Com hem vist, seria un error centrar tota l'atenció en el bilingüisme català-castellà, perquè L'altra reconeix altres menes d'intercanvi plurilingüe que són igualment importants. En aquest sentit, sobta que tots els castellanismes lèxics apareguin en cursiva però, en canvi, els molts anglicismes que s’hi troben, la majoria marques comercials, no. Pels personatges, paraules com Skype, Firefox, face o whats són part de la realitat que els envolta, igual que els castellanismes de Cati.

No es tracta, per acabar, de suggerir que el plurilingüisme sigui una via de futur. Més aviat, es qüestió de tenir obertes totes les possibilitats per tal que, quan s'escaigui, l'escriptor pugui fer una incursió en terrenys lingüístics de frontera per explorar les tensions entre el llenguatge normatiu i tota la resta. I això sí que no és exclusiu de la literatura catalana: només cal recordar el Finnengans Wake de James Joyce, els Tres tristes tigres de Guillermo Cabrera Infante, les Señas de identidad de Juan Goytisolo, Quer pasticciaccio brutto de via Merulana de Carlo Emilio Gadda, la poesia de Tato Laviera o Between de Christine Brooke-Rose, una novel·la que, entre moltes altres llengües, incorpora el català al seu teixit estilístic. I precisament d’això tracta la literatura, d’estil.