Malgrat que Joan-Lluís
Lluís afirma a la
introducció que
el seu objectiu era demostrar “fins a quin punt són
infinites les possibilitats de la imaginació
quan són
combinades amb una necessària
tossuderia i amb l'assumpció
potser un bri destralera de la plasticitat de la llengua catalana”,
el fet és
que algunes de les propostes sobten tant que semblen escrites en un llenguatge que no
té
res a veure amb la llengua marc.
Vegem, per exemple, les versions “Anagrama paraulenc” i
“Decapitació” de la
primera frase del text original, que fa: “Com cada primer dijous de
mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol.”
Anagrama paraulenc: Moc
adac meprir josudi ed sem, avana a denprer una xatoloca festeda al
rerarc Lopixtret.
Decapitació:
Om ada rimer jous el'es, va dre a lata feta'l rer Xol.
En el primer cas, l'autor
reordena les vocals i consonants de cada paraula; en el segon,
escapça
els començaments
de mot. L'efecte inicial és
d'estranyesa, però
no és
difícil
adonar-se de la tècnica
emprada. Vegem ara les versions en llatí
i anglès
de la mateixa frase:
Az usual dze first dijous
de cada monz, seguia my uei tu dze Pete Rich Hall per uan tassa of
txocoleit.
Gormandi fortuna
somridat: ipso facto ambulo cano-cano in magna urba. In cacao
veritas, cogito, felix que calenta et subtila bibenda esperandava
mihi at via Petricola.
El primer cas combina
anagrames (una esdevé
uan, que sona més
o menys igual que one), homofonies (Petritxol – Pete
Rich Hall; tu existeix en català
i sona igual que la preposició
to) i transcripcions fonètiques
(uei – way). L'autor pretenia “fer que l'anglès
es conjugui com el català,
en una mena de crioll nou de trinca”. El segon conté
llatinismes ben coneguts, expressions clàssiques
usades de manera burlesca (“in vino veritas”) i, en general, “una
acumulació
voluntàriament
destralera de frases fetes clàssiques
cuinades amb salsa d'aprenent de monjo”.
Xocolata
desfeta és
un divertit experiment ludolingüístic
que posa un nou repte a cada pàgina. Per entendre les tècniques
de Joan-Lluís
Lluís
i valorar-les en la seva justa mesura, potser valdria la pena tenir
en compte la distinció
que va establir Roman Jakobson entre traducció
inter- i intralingüística.
La primera es dóna
entre el que convenim a considerar -no sense problemes, però
ara deixarem aquesta
qüestió
de banda- llengües
diferents, mentre que la segona implica la “traducció”
entre formes d'una mateixa llengua (serien les versions a l'alguerès
i al rossellonès
del text, per exemple). Aquest,
en fi, és
un llibre llengut i llenguallarg que a vegades -només a vegades- sembla que està
escrit en lo pus bell catalanesc del món.
No comments:
Post a Comment