Wednesday, April 30, 2014

Presentacions del llibre




Ja tenim dues presentacions programades (entrada lliure!):

Dimarts 6 de Maig - Barcelona - Llibreria la Impossible (19:00). Presentat per Màrius Serra  http://www.laimpossible.cat/contacte/

Dimarts 13 de Maig - Girona - Llibreria 22 (20:00). Presentat per Lluís Muntada   http://llibreria22.net/web/llibreria22

Tuesday, April 29, 2014

Sospirs xinesos

El joc infantil conegut com 'el telèfon', que consisteix a formar una rotllana i xiuxiuejar un missatge a la persona del costat -que, al seu torn, l'ha de transmetre a la persona següent-, en anglès s'anomenava 'Chinese whispers'. Aquesta denominació ara és menys habitual perquè es considera ofensiva, ja que el context del joc, que té per objectiu descobrir fins a quin punt el missatge original ha estat distorsionat en passar d'una persona a l'altra, suggereix que el xinès és una llengua confusa i incomprensible. Això no és exclusiu de l'anglès: en català, castellà, francès i holandès, per exemple, existeixen expressions molt semblants ('em sona a xinès'). El xinès fa segles que té mala premsa; sembla que l'ús d'aquest idioma com a sinònim de caos comunicatiu i parla inintel·ligible es remonta als primers contactes entre la Xina i occident al segle XVII. Curiosament, l'expressió 'em sona a xinès' -o xino- en anglès s'hauria de traduir per 'that's Greek to me', encara que cada vegada més es fa servir el xinès en comptes del grec. En català ha passat una cosa semblant: 'Parlar en grec', que tenia el mateix sentit, ha anat caient en desús. Els canvis geopolítics, doncs, han alterat de manera independent les expressions populars de dues llengües diferents. Aquesta frase feta, naturalment, no es refereix al grec modern, sinó al clàssic, i sembla que es va generalitzar a mesura que disminuïa el coneixement de l'alfabet grec entre els copistes medievals. Com a curiositat, en macedoni, txec i serbocroat, la llengua incomprensible és l'espanyol.

Monday, April 28, 2014

‘Del llatí macarrònic al catanyol’: un article a l'Ara

La periodista Sílvia Marimon publica avui un excel·lent article sobre El plurilingüisme a la literatura catalana al diari Ara (pàgina 30) titulat ‘Del llatí macarrònic al catanyol’. Només voldríem puntualitzar que, més que defensar el plurilingüisme literari, el que fem és defensar l’estudi del plurilingüisme literari i que, en tot cas, a l’hora d’escriure propugnem la llibertat creativa de l’escriptor. Per il·lustrar l’article, Marimon tria cinc grans exemples: el cal·lgirama de Joan Salvat-Papasseit del Poema de la rosa als llavis, les obres de teatre del Paral·lel del segle XIX, Míster Evasió de Blai Bonet, la traducció de modismes catalans al castellà típica de Josep Pla a Destino i, finalment, Figures de calidoscopi i L’home de la maleta de Ramon Solsona. Aquest és el primer paràgraf de l'article:

“Le passenger 5 millones is cerca”, diu un anunci de la companyia aèria Vueling. El màrqueting del segle XXI juga molt a barrejar llengües, perquè és modern i cosmopolita. Però el plurilingüisme no és patrimoni ni de la publicitat ni és fill de la globalització. A la literatura catalana ha existit sempre. El llatí, el català, el castellà, el francès o l’italià es barregen en textos medievals, renaixentistes i barrocs, però també en novel·les i obres de teatre contemporànies. A finals del segle XIX, a Barcelona l’òpera era tan popular que l’italià (macarrònic o no) era una llengua habitual a les comèdies. Més exemples: a les revistes del Paral·lel de principis del segle XX, el francès era una llengua corrent. I hi ha centenars d’obres de teatre popular i poesia del segle XX que barregen català i castellà. (http://www.ara.cat/premium/cultura/Del-macarronic-Polifonia-denunciar-reivindicar_0_1128487184.html)

Friday, April 25, 2014

'Canal Dreams' d’Iain Banks: En japonès a Panamà

Canal Dreams (Abacus, 1989), del genial novel·lista escocès Iain Banks, té un rerafons lingüístic complex: Hisako, el personatge principal, és una viol·loncelista japonesa que queda atrapada a Panamà amb el seu amant, un capità de barco francès. Les convencions literàries permetrien que una obra d'aquestes característiques fos escrita en anglès de cap a cap, però també existeixen moltes estratègies intermitges igualment vàlides, i Banks n'utilitza més d'una. Per tal de justificar que l'anglès en els diàlegs de Hisako sigui acurat, el narrador explica que la protagonista té una llicenciatura en llengua anglesa. Amb la finalitat de donar una mica de coloració exòtica al text, el capità es comunica amb Hisako amb un anglès que no és tan perfecte com el d'ella:

'We are very... décadent on ships todays,' he told her, following her in and pressing the top button. She smiled at the 'todays', then told herself his English was ten times better than her French. (42)
'The radio; is just like a téléphone.' (42)

Amb una cosa tan simple com dues paraules lleugerament diferents i un error gramatical bàsic que segurament no faria cap francès ('todays'), Banks ja ha descrit a la perfecció l'accent i la personalitat del capità. La pronúncia afrancesada que suggereix l'ús de la cursiva és suficient per connotar el personatge amb tots els trets normalment associats amb la llengua del país veí (recordem que el capità és l'amant d'Hisako). Les paraules escollides són tan semblants a l'anglès (decadent i phone, o telephone), que no suposen cap entrebanc per al lector, i en canvi dibuixen perfectament la personalitat del mariner. De fet, són tan similars que ha hagut de posar-les en cursiva per tal que destaquessin una mica; l'element més exòtic, però, són els accents, que sobresurten molt pel fet que en anglès no s'utilitzen. Hisako es burla del 'todays', encara que tot seguit reconeix que el seu francès és molt més dolent que l'anglès del capità, que en els diàlegs següents intercala les paraules  bien i réalité. Aquests mots formen part del vocabulari bàsic de quasevol llengua, i per tant és absurd que precisament siguin els que pronunciï en francès. Les expressions més difícils, com ara 'take you back', apareixen en perfecte anglès, cosa totalment contradictòria, ja que són les que no hauria de saber. Una cosa és la literauta i l’altra la realitat, és clar; aquestes convencions estan tan arrelades que ni ens adonem que existeixen.

Els guerrillers que segresten el vaixell es comporten de manera semblant: fan llargues parrafades en perfecte anglès, però de tant en tant deixen anar un silencio o conten en castellà: uno, dos tres... (71) Malgrat tot, s'explica que s’expressen en 'broken English' (74). En un flashback, Hisako parla amb la seva mare (p. 78), però en aquest cas ja no hi ha cap interpeferència d'altres llengües. El japonès és un codi molt allunyat del lector occidental, i introduir-hi kanji només crearia confusió. És per això que a la novel·la aquest és un idoma purament induït: “'What...?' Moriya said in Japanese, then switched to English.” "What", naturalment, és una paraula anglesa i no pas japonesa. En un altre simulacre de multilingüisme, un personatge pregunta "Can I say what you just said in French? These men do not understand English". El que segueix no és una explicació en francès, sinó que la traducció és presenta com un fait accompli: "Philippe spoke to the others" (70). Quan dos personatges parlen el mateix idioma, doncs, encara que sigui diferent a la llengua marc, no es produexien interferències, que solen quedar reservades per a converses ente parlants de llengües diferents. Quan això es dona, Banks s'assegura per mitjà de la traducció que no suposi cap obstacle:

He took her solemnly by the shoulders and announced, 'il viendra,' in his surprising deep voice.
She nodded. 'Je comprends.' (But, though, How does he know he will come?). (75)

Per si no quedés clar que 'he will come' és la traducció de 'il viendra', l'autor ho posa en cursiva. Aquest llarg anàlisi del plurilingüisme, induït o no, a Canal Dreams demostra fins a quin punt els novel·listes poden utilitzar estratègies que en principi són contradictòries sense que el lector se n'adoni ni afecti la coherència del text.

Saturday, April 19, 2014

'Ceramica catalana decorada': un cas d'amfilingüisme que va servir per evitar la censura

Ceràmica catalana decorada, 2a edició

Miquel Batllori explica a les seves memòries Records de quasi un segle (Quaderns Crema, 2000, p. 172) un curiós cas d'amfilingüisme que va servir per publicar el llibre Ceramica catalana decorada d'Andreu Batllori i Munné. Com és sabut, als anys 40 treure llibres en català al mercat era molt difícil; per evitar problemes amb la censura, l'autor va triar un títol bilingüe, cosa que li va permetre editar-lo en les dues llengües. L'exemplar presentat a censura, és clar, contenia la versió en castellà, i era en aquesta llengua que tenia permís per publicar-lo; com que el títol era igual en català, però, en també va fer una versió en llengua catalana. Estratègies com aquesta van ser molt freqüents durant el franquisme.

Wednesday, April 16, 2014

Sobre les llengües críptiques


És habitual que, just després d'enviar un manuscrit a la impremta, l'autor comenci a descobrir tota mena de referències que li agradaria haver tingut en compte. Recentment ha sortit un llibre que, si hi haguessim estat a temps, ben segur que hauríem citat. Es tracta de Dark Tongues: The Art of Rogues and Riddlers de Daniel Heller-Roazen (Zone Books, 2013). L'autor hi analitza els llenguatges críptics que permeten comunicar-se en secret. N'hi ha una gran varietat: alguns els utilitzen els nens i són molt senzills (com ara la llengua dels barrufets), d'altres són construccions d'una gran complexitat; alguns són fàcils de decodificar, mentre que d'altres són incomprensibles. Un capítol estudia el llenguatge secret dels coquillards, una associació francesa medieval de malfactors que va crear un codi comunicatiu propi i del quan ens n'han arribat pocs testimonis. Heller-Roazen fa una distinció important quan afirma que, més que de llengües secretes, hauríem de parlar d'usos secrets de les llengües (p. 37). La diferència és clau, perquè el concepte de 'llengua secreta' atorga estatus de llengua a una mena de codis que, de fet, generalment no ho són. Els coquillards, per exemple, es comunicaven utilitzant paraules perfectament franceses, però canviant-ne el sentit per tal que ningú els pogués entendre. Usaven el francès, doncs, de manera secreta. Els coquillards eren una banda de lladres, estafadors i assassins, però feien servir el llenguatge d'una manera molt creativa, no gaire diferent a com s'utiltiza en la poesia, ja que la seva parla críptica constantment alterava el significat convencional de les paraules per crear noves associacions d'imatges i d'idees.

Friday, April 11, 2014

Una foto dels autors del llibre... i una entrevista a Albert Rossich


Fa un parell de dies Albert Rossich va ser entrevistat per Bernat Puigtobella a El Núvol: http://www.nuvol.com/entrevistes/albert-rossich-si-el-catala-no-es-la-llengua-principal-a-catalunya-on-ho-sera/. Entre d'altres declaracions interessants, l'entrevistat fa un resum molt clar dels objectius i interès del llibre:
'Aquest estudi parteix d’un enfocament no convencional, ja que tracta exclusivament d’obres escrites en més d’una llengua. La història de la literatura selecciona segons la qualitat, la importància, l’originalitat, etc., mentre que aquest nou enfocament t’obliga a fer una selecció diferent i planteja problemes diferents; moltes obres que no sortirien en una història de la literatura perquè des del punt de vista de la qualitat o de la representativitat no són importants, en aquest context hi troben un lloc, i això permet elaborar un discurs en què hi intervenen altres temes de la sociolingüística, de l’estilística o de la retòrica: el prestigi d’una llengua respecte una altra, la intencionalitat d’una llengua en contra d’una altra, la capacitat de paròdia que pot suscitar una determinada llengua, etc.'