Plurilingüisme i autotraducció: “Set anys, un dimarts i un setembre” (Julio Oliva, ediciones con carrito, 2013)

Set anys, un dimarts i un setembre (o Siete años, un martes y un septiembre) de Julio Oliva és un llibre original i insòlit en el marc de la literatura catalana (o castellana). Si l'autor i els editors ens forcen a fer servir més parèntesis dels que recomana el bon estil és perquè el llibre té dues portades: la de davant (o la del darrera), conté el text en català, i la del darrera (o la del davant), en castellà. La simetria és perfecta: fins i tot són bilingües els detalls de publicació. Cap llengua, per tant, té preeminència sobre l'altra. Això no és un simple joc, sinó que reflecteix la mateixa gènesi del text: l'autor, Julio Oliva, va escriure les proses poètiques del llibre en una barreja de català i castellà. Nascut a Madrid, l'autor va aprendre català escoltant-lo a la seva mare, però sense estudiar-lo de manera formal. La nota inicial de l'editora explica que Oliva va escriure les peces indistintament en tots dos idiomes, sovint de forma barrejada. És cert que moltes de les peces publicades inclouen traces de l'altra llengua, però en comptes d'oferir els textos en l'idioma (o idiomes) en què s'havien escrit en un principi, els editors i l'autor van decidir traduir-los tots a l'altra llengua per així completar dues versions del text original. Dues versions, però, que no poden ser del tot iguals i, a més, presenten indicis constants de l'altra parla.

Sorprenentment, la lectura de cada una de les dues parts, malgrat ser semblants pel que fa als temes tractats, provoca sensacions diferents. Trobar fragments o paraules en castellà a la part catalana potser causarà d'entrada certa malfiança entre els lectors catalanoparlants: Quina pot ser la ideologia rera aquesta estratègia textual? És una mostra de la progressiva degradació del català? La part en castellà, però, és encara més desconcertant: com s'ha d'interpretar el fet que alguns dels títols de poemes en espanyol siguin en català? És obvi que en aquest cas el castellà no està essent infiltrat pel català. L'autor no viu a Catalunya, i per tant seria absurd atribuir el seu estil plurilingüe a raons merament sociolingüístiques. A Set anys, un dimarts i un setembre (o Siete años, un martes y un septiembre) ens trobem, més aviat, en un cas de bilingüisme personal i intransferible al marge de la situació social de la llengua. Estem, doncs, davant d'allò que Deleuze i Guattari van anomenar una 'literatura menor', que es caracteritza per estar escrita en un llenguatge deterritorialitzat que és alhora familiar i alienador. La llengua de les 'literatures menors' es troba fora del seu àmbit d'ús majoritari, en una una posició marginal i minoritària (és el cas d'escriure parcialment en català a Madrid). Cal dir que per a Deleuze i Guattari el concepte de 'literatura menor' no és en absolut negatiu; de fet, l'il·lustren amb l'obra de Kafka, escrita a Praga en alemany, on era una llengua menor en relació al txec.

L'editora de ediciones con carrito ha tingut molt present l'aspecte més personal que no pas social del plurilingüisme del llibre, per això diu que “hem estat més flexibles amb certes expressions pròpies d'una persona bilingüe d'aquestes característiques ja que formen part de l'estil de l'autor”. Només una editorial independent disposada a assumir riscos, és clar, es pot permetre deixar de banda les ideologies lingüístiques imperants i oferir un llibre a cavall entre dos idiomes que duplica el significat i ambigüitat dels textos.