Thursday, December 18, 2014

'Guiris go home' a Barcelona

Tal com reporta avui La Vanguardia, al març Marc Caellas estrenarà l’obra 'Guiris go home' a l’Antic Teatre. Des d’una perspectiva plurilingüe, no hi ha dubte que la cosa promet molt. Segons el periodista Xavi Ayén, “Se trata de una reflexión sobre la invasión turística de Barcelona, inspirada en las recientes protestas vecinales contra los estragos del "turismo de borrachera" en la Barceloneta.”

Els actors principals, Esteban Feune de Colombi i Víctor Solé, es veuran acompanyats per "un grupo muy numeroso de actores guiris, porque en Barcelona existe una gran vitalidad de grupos teatrales en otros idiomas, sobre todo en inglés, y quería jugar con la idea de invasión, por lo que necesito mucha gente en escena". Vaja, una mena de disbauxa furera o cubanera, però amb l’afegit de ser plurilingüe.

Les representacions tindran lloc el 5, 6, 7 y 8 de març. Més informació i el link per comprar entrades a a http://www.lavanguardia.com/escenarios/20141217/54421525106/guiris-go-home-teatro-turistas.html

Sunday, December 7, 2014

L'Ancora bilingüe de l'editorial Destino

TINO COSTA - JUAN ARBO, SEBASTIA
La col·lecció 'El Dofí' d'editorial Ancora -versió en català del segell Áncora y Delfín-, va ser creada el 1946. Deixant de banda l'accentuació, l'editorial presenta un títol bilingüe. Com era habitual durant el franquisme, davant la impossibilitat de poder usar un nom comercial en català els responsables de Destino van triar una paraula que es pogués llegir en totes dues llengües. Reproduïm dues de les magnífiques portades de la col·lecció.


VIATGE A CATALUNYA. JOSEP PLA. COL.LECCIÓ EL DOFÍ. EDIT ANCORA 1946 (Libros de Lance - Geografía y Viajes)

Sunday, November 30, 2014

Tuesdays originales a Alacant






En una escapada del congrés 'Història i Poètiques de la Memòria', organitzat a Alacant, em trobo amb el simpàtic cartell de la dreta. El cine Kinepolis, ple de 'Pride & Satisfaction', ens convida majestàticament als 'Tuesdays originales' (és a dir, sessions en versió original). El multilingüisme és un recurs que crida l'atenció sobre el propi text i, per tant, subratlla el missatge que es vol  transmetre i el fa més fàcil de recordar. I encara més, òbviament, si el producte que se'ns vol vendre basa el seu atractiu en el plurilingüisme.

Thursday, November 6, 2014

L''Opus Mei' del periodista Josep Pernau


Durant gairebé trenta anys, el periodista Josep Pernau (1930-2011) va publicar a El periódico una columna diària titulada ‘Opus mei’ ('la meva obra'). Malgrat (o gràcies a) aquest títol paròdic, extravagant i macarrònic, la columna es va convertir en una de les més seguides del diari. A les seves esplèndides Memòries (2004), subtitulades d'Arbeca a l'Opus Mei, Pernau confessa que era conscient del fet que, pròpiament, el títol hauria d’haver estat ‘opus meum’ (p. 422). L’expressió llatina correcta, però, no sonava tan bé ni tenia les connotacions iròniques que aportava l’expressió macarrònica. La columna, a més, tenia generalment un to jocós, i per tant l’ús del llatí macarrònic s’ajustava perfectament al to i estil del text. Com a resultat de tot això, durant molts anys milers de lectors catalans van esmorzar cada dia amb llatí de cuina.

Wednesday, October 22, 2014

'Una reorganització dels estudis literaris', ressenya de Lluís Muntada a 'L'Avenç'

Lluís Muntada acaba de publicar una extensa i brillant ressenya del llibre a  'L'Avenç'. Això és el que n’ha dit l’editora Gemma Garcia a la pàgina de l’Editorial Vitel•la de Facebook:

"Una reorganització dels estudis literaris" és el títol de la magnífica ressenya escrita per Lluís Muntada del llibre EL PLURILINGÜISME EN LA LITERATURA CATALANA, d'Albert Rossich Estragó i Jordi Cornella-Detrell, publicada a L'Avenç (núm. 405, p. 51-53, octubre 2014). En ella, Muntada fa una anàlisi detallada del llibre: des de l'època que abraça l'estudi fins a les diverses formes de plurilingüisme literari, tot elogiant el "projecte homèric" que representa escriure un llibre d'aquestes característiques, "aclaparador" pels anys i anys de recerca que representa, pels diversos enfocaments que li brinda, per la riquesa interpretativa dels exemples, per la revisió de conceptes, etc. Al final de l'article, Lluís Muntada conclou: "Llum, coneixement, descoberta i punts d'inflexió. EL PLURILINGÜISME EN LA LITERATURA CATALANA és un estudi cabdal que instaura noves formes de valoració dels processos de composició literària i que irradia nous models de reorganització dels estudis literaris. Un llibre importantíssim, alenat de les múltiples savieses concèntriques de la saviesa".

Com és d'esperar, l'editorial subscrivim cadascuna de les paraules que Lluís Muntada dedica a aquesta obra i li agraïm enormement la lectura que en fa. Moltíssimes gràcies!

Thursday, October 16, 2014

'Un pòquer de llengües', ressenya de Maria Lladós









Maria Lladós acaba de publicar una ressenya intel·ligent, llarga i detallada del llibre 'El plurilingüisme en la literatura catalana' a la revista electrònica Lletres ('Un pòquer de llengües', n. 65, tardor 2014). En destaquem un parell de fragments:

'Quin és el paper del plurilingüisme en les obres literàries? Encara que poc conegut i estudiat, aquest fenomen recorre la nostra literatura des de molt antic. Per primera vegada, els estudiosos Albert Rossich i Jordi Cornellà l’aborden en una obra que en fa una anàlisi exhaustiva, des d’una perspectiva històrica i en un ampli ventall de gèneres.'

'Aquest llibre és tot un regal primer perquè fa una bona foto de grup del tema, en segon lloc perquè a banda de l’estudi, classificació i denominació, s’editen textos ben triats perquè incloguin tots els gèneres, cultes i populars, i tot el domini lingüístic. Finalment, perquè renova la història de la literatura catalana que, potser massa enfeinada a combinar la construcció nacional amb moviments culturals i dates on situar obres i escriptors i escriptores, ha menystingut allò més transversal que no es deixa encabir enlloc.'


Thursday, October 9, 2014

La llengua d''Els taxistes del tsar' (Joan-Daniel Bezsonoff, 2007)

Quan parlem del literatura multilingüe catalana, cal anar més enllà dels debats sobre el contacte lingüístic entre el català i el castellà. A les primeres pàgines de la magnífica novel•la Els taxistes del tsar de Joan-Daniel Bezsonoff, per exemple, el lector es troba amb el paràgraf següent:

Bezsonov deriva dels equivalents russos d’insomni i insomne. Una ‘nit de Bezsonoff’ es tradueix per ‘nit en blanc’. Ђез vol dirt ‘sense’; COH ‘son’ o ‘somni’ com el castellà sueño. M’agrada més l’etimologia без CHa, ‘sense somni’. (13)

Més endavant, el lector s’ha d’encarar amb un diàleg encara més exigent:

Eufòric, estava bevent una copa de xampany al darrer pis del Palu de Congressos de Perpinyà quan se’m va atansar un senyor.
-Поздравляю вас с yспеxом.
-Извините, я не говорю по-рyссkи. 
I es va presentar en francès. Era un antic diplomàtic francès, d’origen rus. (58)

A peu de pàgina, l'autor ofereix una traducció: '-Us feliciti pel vostre èxit. / -Perdoneu, no parli rus.' Els Taxistes del zar està dedicat a reconstruir la vida de Mitrofan, avi rus de Bezsonoff que va haver d’exiliar-se a París després de la revolució de 1917. Mitrofan no va ensenyar rus als seus fills, i el narrador explica els seus intents d’aprendre’n d’adult i els problemes identitaris que li ha causat tenir un cognom rus, ser francès i escriure en català. Ell mateix es pregunta: ‘Qui és aquest home nascut a Perpinyà, d’origen rus, que escriu novel•les en català?’ (94). Tota l’obra de Bezsonoff sembla un intent de donar resposta aquesta pregunta, perquè les tensions entre la seva identitat 'excèntrica' i la normativa hi apareixen de manera constant. De fet, les seves obres sembla que sobretot aspirin a traçar la biografia lingüística dels personatges i del lloc i el temps on transcorre la trama. El narrador contínuament fa comentaris que subratllen la natura lingüística del text, fent palès que la realitat és una construcció del llenguatge:

L’Spartak, el Cosmos, el cine Mir (quina llengua tan extraordinària, que confon la pau i el món en el mateix mot!) (16)
El saludaren en rus i continuaren parlant en ucraïnes. (30)
En Mitrofan venia d’un imperi on parlaven, només a la part europea, el rus, l’ucraïnès, el polonès, el bielorús, el letó, el lituà, l’estonià, el finès, el romanès, el jiddisch. (65)
El català es perd a casa nostra i parli més amb catalans de l’altra banda que d’aquí dalt... (79)

Bezsonoff utilitza diverses estratègies per tal que el rus –que és freqüent al text– pugui ser entès per un lector català, com ara oferir una traducció entre cometes o a peu de pàgina. No creiem, però, que això minimitzi el plurilingüisme de l'obra. Una cosa és fer servir quatre paraules en francès o anglès per donar color al text i una altra de molt diferent és incloure-hi tot un seguit de caràcters ciril•lics que la gran majoria de lectors no sabrà pronunciar ni covertir a l'alfabet llatí. Malgrat que s’ofereix una traducció, doncs, la incomprensibiltiat del rus queda ben exposada a la vista i talla d’arrel el ritme de lectura. De fet, en alguna ocasió Beszonoff opta per la incomprensibilitat total: en una frase com ‘M’havia confiat que li agradaven particularment les sonoritats de la paraula пожалуйста.’ (21), el lector és convidat a reflexionar sobre una sonoritat que no pot reproduir. Aquí no hi ha intenció irònica, o no del tot, perquè el narrador parla sovint amb angoixa de les llengües que no ha aconseguit aprendre o no aprendrà mai, com el basc, el xinès o el vietnamita. El narrador s’afligeix perquè sap que no podrà dominar mai totes les parles del món, i aquesta ansietat plurilingüe es transmet el lector mitjançant tot un seguit de paraules o frases que no podrà desxifrar.

Wednesday, September 10, 2014

Realitat i multilingüisme a 'No tornarem mai més' (1999) de Ramon Solsona

Ramon Solsona comença la seva novel·la No tornarem mai més de la manera següent:

-Si este fusil está limpio, msi cojones son perlas.
-Pues son perlas, mi comandante.
La companyia, encarcarada en un firmes paralític, va suspendre la respiració amb alarma. (11)

no tornarem mai mes-ramon solsona-9788477272830Atès que l’obra se centra en un grup de personatges que fan el servei militar a les darreries del franquisme, l‘ús del castellà als diàlegs és realista a la manera clàssica. El que no és gens ‘realista’, però, és el fet que una novel·la en català comenci d’entrada amb dues frases en espanyol. Això és una provocació en tota regla, segurament l’única vegada que s’ha fet. L’intenció de Solsona és sorprendre el lector i establir de bon començament el to i estil de l’obra tot transgredint la convenció literària segons la qual una novel·la escrita en una determinada llengua ha d’estar escrita de dalt a baix en aquesta mateixa llengua. Les normes literàries només permeten ocasionalment, en nom d’un realisme que de fet és del tot convencional, que es pugui fer servir una parla diferent, però de manera molt limitada i només als diàlegs. Solsona va més enllà: a banda dels diàlegs entre militars i les cançons que es canten, el narrador sovint incorpora discurs indirecte en castellà a la seva veu:

Mirades d’alegria i de complicitat, rialles malicioses: ¡el Perles per terra! ¡Hosti, tu, xollo aquesta munició! !Muerde el polvo, puto recluta! Jódete, no haver venido. Una mica més i li rebenta els collons. Els collons no, les perles. Riota general. (13)

L’ús de castellanismes com ‘xollo’ és habitual a la novel·la, però ni els castellanismes ni les frases en castellà es destaquen en cursiva, tal com manen les convencions d’estil. Quan els reclutes parlen entre ells, com que provenen d’indrets diferents, sovint també barregen llengües:

-Vosaltres, calleu d’una vegada.
-Això digue-l’hi al Cascales, que perd el cul pel Perles.
-Va, collons, ¿que voleu que m’empurin? Fa la tira que han tocat silenci.
-Te jodes, dijo Herodes.
-Y si no lo dijo, te tocas el pijo. !Ja, ja, ja! (21)


Ben mirat, l’hiperrealisme que desplega Solsona a No tornarem mai més té poc de realista, ja que desafia tots els usos i costums establerts per la tradició literària. D’aquí prové l’originalitat del text, que no té equivalent en la literatura catalana contemporània.

Sunday, August 31, 2014

Article a 'La Vanguardia' de Josep Massot

A més d'informació sobre el llibre, aquest article conté un apartat molt interessant i documentat sobre les llengües inventades a la música rock. Per falta d'espai, Josep Massot no hi va poder incloure Enya, que a l'àlbum Amarantine (2005) canta tres peces en Loxian, llengua creada per l'escriptora i lletrista Roma Ryan. Ryan la va desenvolupar perquè li estava costant molt escriure cançons en anglès, irlandès o llatí per a l'àlbum d'Enya. Inspirada per les llengües èlfiques de Tolkien (en una de les quals ja havia escrit uan cançó per la banda sonora de la pel·lícula El senyor dels anells), va crear 'una llengua futurista d'un planeta distant', en paraules de l'autora.

Thursday, August 28, 2014

Primera ressenya

Adrià Pujol Cruells acaba de publicar la primera ressenya del llibre a la Revista de Girona (‘Endreçar la realitat’, setembre-octubre 2014, número 286, p. 100). Gràcies a aquesta intel·ligent ressenya i als articles publicats recentment a la premsa, ens hem adonat que El plurilingüisme a la literatura catalana està trobant els lectors que buscàvem: persones a qui el llibre obre una finestra a un fenomen, el plurilingüisme literari, que desconeixien. Segons Pujol, el llibre deixa enrere

‘El fals problema, vull dir, segons el qual el català és incapaç d’una plenitud sociològica, terrenal. I és que des de l’any de les tàperes que els catalans [escriptors catalans, afegiríem nosaltres] som plurilingües. D’igual manera que el Dant, Montaigne i Rabelais jugaven al gat i a la rata amb els seus idiomes respectius, els nostres Desclots, Cerverins i Villalongues van cavalcar el català amb la valentia dels que se senten impel·lits a crear paisatge cultural nou, però arrelat. Gràcies a ells, avui el català és un idioma fet i dret, potent i evolutiu, una eina única per guimbar del llenguatge de la Natura als codis de la Cultura.’

Pujol ha tingut la valentia d’oferir una lectura personal i ideològicament compromesa del llibre. Ens agrada molt la idea de la penúltima frase citada: el fet que el plurilingüisme literari hagi permès crear un paisatge cultural nou, però a la vegada arrelat. Podríem debatre ad infinitum sobre els efectes històrics i socials dels contactes entre el català i altres llengües, però la realitat és que, ara mateix, no hi ha cap dubte que tenim un idioma fet i dret, potent i evolutiu, una eina única per guimbar del llenguatge de la Natura als codis de la Cultura.’

Wednesday, August 20, 2014

Plurilingüisme a 'La Vanguardia'

El periodista de La Vanguardia Josep Massot publica avui (dimarts 20 d'agost) un extens article sobre El plurilingüisme a la literatura catalana a les pàgines centrals del diari. A part d'oferir un resum del llibre i fer algunes consideracions molt pertinents, Massot dedica un apartat al tema de les llengües inventades. L'article ens agafa de vacances i no hi podem dedicar gaire temps, ho farem properament.

Friday, August 15, 2014

Dobles lectures a 'DG', de Ramon Solsona

La farsa satírica DG (Quaderns Crema, 1998), com gairebé totes les obres de Ramon Solsona, presenta una notable complexitat lingüística. Avui només ens fixarem en un episodi secundari que basa la seva comicitat en l’amfilingüisme o doble lectura (és a dir, textos que es poden llegir alternadament en una llengua o una altra). El narrador, Ramon Muntaner, explica el cas d’un escriptor català anomenat Pescanova que, de sobte, salta a la fama gràcies a un llibre de relats bilingües que atrau vivament l’atenció de la premsa espanyola. La narració reproduïda, perfectament amfilingüe ja en el títol (‘Aventura turística’), comença així:

Una bella italiana, lectora incansable de literatura lírica, visita París. Sola, desorientada, intenta preguntar la ruta directa a una barriada de la capital que anhela visitar.
Ni tímida ni acoquinada, pregunta a un pintor de Montmartre, un vulgar retratista mediocre que replica de mala manera. Pregunta a un gendarme gandul que calla. Pregunta a una persona simple, servicial, que resulta ser un hindú de cara morena, rasurada, que contesta una frase abstrusa, jeroglífica, eterna, que no explica gran cosa. Ella persevera, pregunta que pregunta. Malgasta una hora, tres... Un fiasco total.

L’artifici del text està molt ben aconseguit, fins al punt que no s’usen paraules que requereixin l’apòstrof i els accents coincideixen en totes dues llengües. Malgrat la complexitat del joc, la història s’explica d’una manera tan fluïda que és possible que el lector ni s’adoni de l’artifici. Jordalgar, que reprodueix el text aquí, demana al lector que el tradueixi al català i al castellà.

El fet és que Ramon Muntaner explica que els relats de Pescanova reben el premi Foro Babel per la seva ‘madurez estilística, la elegancia expresiva y altísima calidad del lenguaje de una obra cargada de gran calado moral que eleva definitivamente la lengua catalana a la universalidad’ (205). Entre d’altres elogis, Jaime de Campmany escriu a la revista Época que ‘Pescanova abre horizontes insospechados a una literatura que hasta ahora se encerraba en sí misma, bajo el caparazón de los exclusivismos disolventes’. Pilar Urbano, per la seva banda, destaca que el llibre està escrit ‘sin letras extrañas a la recia cultura española, sin acervos reveses, sin ortografías trabucaires, hurgando siempre en el acervo común y no en el campanudo dislate apellidado diferencial. [...] Pescanova practica el bilingüismo bien entendido, sin salirse ni un ápice de la constitución.’ (208).

En realitat el text no és original de Ramon Solsona, com es reconeix a peu de pàgina: el va publicar Joana Raspall a la revista Va i ve el 1991. Porser ni Raspall ni Solsona eren conscients que, lluny de ser un simple acudit, l’amfilingüisme amb finalitats polítiques té una llarga tradició que arrenca el segle XVI. Tal com s’explica al tercer capítol de El plurilingüisme en la literatura catalana, aquest recurs s’ha utilitzat des de molt antic per remarcar de manera interessada les semblances entre llengües: inicialment, era per demostrar que les llengües romàniques eren molt semblants al llatí, la llengua de cultura; més tard i en el cas català, va servir per justificar i reforçar la unió dels pobles que formaven part de la monarquia hispànica. Segurament sense voler, doncs, els comentaris jocosos de Solsona formen part d’una llarga tradició que sovint ha utilitzat l’amfilingüisme com un recurs per llimar o negar les diferències entre les diferents cultures peninsulars.

Tuesday, August 5, 2014

Joaquim Montero i el disc plurilingüe perdut de 'Monterograff 1º'





Albert Rossich, investigador de curiositat il·limitada, ha fet recentment una troballa interesantíssima: per casualitat, ha descobert un disc antic de pissarra, dels anys 20-30, amb 
dos fragments de l'obra de teatre Monterograff 1º, de Joaquim Montero. Per acabar-ho d'arrodonir, són els dos fragments de l'obra que es reprodueixen a El plurilingüisme a la literatura catalana. Un d'ells és un delirant monòleg de Pitarra sobre els problemes del teatre català de l'època. Si haguessim tingut abans aquest disc, hauríem pogut confirmar la hipòtesi que l'actor catalanitza els fragments del text en castellà quan parla. No és molt exagerat, però ho fa una mica.

Wednesday, July 23, 2014

Els perills del bilingüisme literari segons 'Els Marges'

103 Primavera 2014El Núvol acaba de publicar l'extraordinari editorial de Els Marges que conmemora els quaranta anys de la revista. El text, titulat 'Una literatura en crisi, un país sense cultura?', ofereix una anàlisi brillant, concisa i contundent de l’estat actual de la literatura catalana. No hi ha dubte que esdevindrà un article de referència, tant o més que el recordat 'Una nació sense estat, un poble sense llengua' de 1979. Un dels molts aspectes destacables de l'editorial és que detecta tant els encerts com els problemes de la la literatura catalana, 'una literatura plena de deficiències, però també d'excel·lències i assoliments'. Entre els problemes crònics que es detecten hi ha el desequilbiri entre l’oferta i la demanda, cosa que fa que hi hagi, ‘proporcionalment parlant, més escriptors que lectors, més editorials que plataformes difusores de la lectura'. També cal destacar l'equilibri amb què s'analitzen les tensions entre la literatura de qualitat i la de consum i els comentaris incisius -amb escalpel i sense anestèsia- dedicats a la poesia i el teatre. Hi ha un punt, però, que caldria matisar: el que es refereix al plurilingüisme literari. Afirmen els autors:

No tindrem més lectors si fem novel·les més bones, perquè, des dels paràmetres actuals, ja les fem. No tindrem més lectors si aprofundim en el bilingüisme literari —cada cop més hi ha obres que es complauen a posar-hi personatges que parlen en castellà— ni en l’hibridisme lingüístic —una tendència que no es pot portar més lluny sense que perilli tot. Només tindrem més lectors si s’eixampla el nombre potencial de lectors en català [...].

Les objeccions que es poden posar a aquest fragment són tres: primer, no és cert que cada vegada hi hagi més novel·les que incorporen el castellà; n'hi ha algunes, sí, com ara L'home de la maleta de Ramon Solsona i L’atra de Marta Rojals, que fan ús de l'hibridisme lingüístic, però no és en absolut un fenomen d’abast general, sinó més aviat un joc sovint irònic que permet establir complicitats amb el lector -un lector que sap diferenciar perfectament entre el que és una escriptura híbrida i una de normativa. De fet, el plurilingüisme és molt -moltíssim- més habitual al teatre -cosa que no s’esmenta a l’editorial- i, no cal dir, a les sèries de televisió, que no pas a la novel·la. Segon, un dels escriptors que més ha usat el plurilingüisme durant els últims anys, Joan-Daniel Bezsonoff, fa servir molt més el francès que el castellà, i per tant caldria evitar reduir el plurilingüisme a l’alternança català-castellà. Tercer, a Catalunya el plurilingüisme literari ha existit sempre, sense que això hagi reflectit necessàriament la composició sociolingüística de la població ni hagi impedit la continuïtat històrica de la literatura catalana. Per tot això, sembla excessiu afirmar que aquesta és 'una tendència que no es pot portar més lluny sense que perilli tot'. De fet, on sí s'ha portat més lluny -infinitament més lluny-, és als serials i programes de TV3, fins al punt que, en el cas de la televisió, potser sí que el fenomen ha anat massa enllà. No pas, però, en el cas de la novel·la.

El passatge citat certament es pot matisar, però no afecta en res les conclusions de l'editorial, que dissecciona de manera brillant l’estat actual de la poesia, el teatre l'ensenyament de la literatura, la crítica i l'assaig i els canvis del panorama editorial (incloent-hi l’edició electrònica). Respecte a la llengua, tenen raó els autors quan afirmen que, en els darrers quinze anys, s'ha posat de moda una literatura comercial en la qual la llengua hi té un paper secundari, en el sentit que molts escriptors adopten un registre funcional i pla -més que planer- que posa tot l’èmfasi en el contingut i deixa de banda la forma. Això resulta en ‘un llenguatge literari —de motivació lúdica i gratuïta— cada cop més degradat, ja sigui per baix, en mesell sotmetiment a una realitat patuesitzant, ja sigui per dalt, en un encartronament hipercorrectiu que mena a la llatinització de l’idioma.' Respecte a l''encartronament hipercorrectiu', afirmen que la ‘situació incerta de la llengua literària es troba agreujada per l’estandardització detectable’. Sens dubte, però això no és cap novetat, només cal pensar en els criteris de correcció que s'aplicaven als anys seixanta i setanta. Possiblement certa tendència cap al costumisme i la voluntat d’agradar al lector a qualsevol preu ha portat a certa patuesització, però diríem que aquest fenomen no és pas sempre conscient, sinó que respon a una dinàmica molt influenciada pels mitjans audiovisuals. Aquesta ‘literatura que [merament] es proposa emprar la llengua com a vehicle d’un missatge per ser consumit’ no es pot pas comparar a la d’aquells autors que, d’una manera plenament conscient, juguen amb les percepcions lingüístiques del públic lector. La pobresa lèxica i sintàctica -volguda o no- de certes propostes no es pot comparar amb aquelles obres que emplacen la distorsió o el reflex irònic de la realitat sociolingüística al centre mateix de l’obra. En les primeres, la llengua és un mer vehicle que se suposa que ha de desaparèixer en el procés de narrar; en les primeres, entre les quals hi ha les novel·les de Solsona, Rojals i Beszonoff, el fet lingüístic passa a un primer pla i es converteix en motor creatiu i tema central del text.

Thursday, July 17, 2014

Paco Candel i Enric Vila Casas: 'Memòries d’un burgès i d’un proletari' (Columna, 1996)

Les Memòries d’un burgès i d’un proletari, de Paco Candel i Enric Vila Casas, és un dels llibres plurilingües més originals que s’han publicat a Catalunya. Tal com indica el títol, Candel i Vila Casas hi escriuen les seves memòries, dividides en 15 capítols diferents: ‘El 14 d’abril de 1931’, ‘El 6 d’octubre de 1934’, ‘El 18 de juliol de 1936’, ‘Inciació sexual’, ‘La mili’, ‘La mort del caudillo’... Cada capítol ofereix una doble perspectiva sobre el mateix període o esdeveniment històric: el de la classe obrera i el de la burgesia. Aquesta estructura, que ja és en si mateixa prou innovadora, permet que el lector visqui els esdeveniments narrats des de dos punts de vista notablement diferents. El capítol sobre ‘La mili’ és un bon exemple dels privilegis de classe durant el franquisme: Vila Casas, com que estudiava a la universitat, va poder apuntar-se a les Milicias Universitarias, que consistien en en fer un curs de tres mesos durant dos estius. Candel, en canvi, no es va poder lliurar de fer el servei militar complet.

El llibre està escrit en dues llengües que se succeeixen alternadament: català –Vila Casas- i castellà -Candel-. Tal com s'indica a la contraportada, Vila Casas era membre d'una burgesia industrial tèxtil que va anar decaient a mesura que el país s'obria als mercats exteriors; la família de Candel, d'altra banda, provenia del Racó d'Ademús –poble valencià de parla castellana- i als anys 20 es va establir a Can Tunis. És per això que 'Candel escriu en castellà, mantenint-se fidel als seus orígens en una cosa tan personal com són aquestes memòries, que foren també "viscudes en castellà" moltes vegades'. Si alguna cosa es pot retreure al llibre és que, involuntariament, aquest bilingüisme reforça el conegut tòpic de ‘el català, llengua de la burgesia’. Com és ben sabut, durant la postguerra ni tots els proletaris parlaven castellà -només cal llegir Sota la pols de Jordi Coca- ni, per descomptat, tots els burgesos parlaven català. Deixant això de banda, aquest és un dels llibres memorialístics més il·luminadors que s’han publicat a Catalunya, una obra que es farà cada vegada més necessària a mesura que el franquisme es vagi allunyant en el temps.

Sunday, July 13, 2014

Plurilingüisme i autotraducció: “Set anys, un dimarts i un setembre” (Julio Oliva, ediciones con carrito, 2013)

Set anys, un dimarts i un setembre (o Siete años, un martes y un septiembre) de Julio Oliva és un llibre original i insòlit en el marc de la literatura catalana (o castellana). Si l'autor i els editors ens forcen a fer servir més parèntesis dels que recomana el bon estil és perquè el llibre té dues portades: la de davant (o la del darrera), conté el text en català, i la del darrera (o la del davant), en castellà. La simetria és perfecta: fins i tot són bilingües els detalls de publicació. Cap llengua, per tant, té preeminència sobre l'altra. Això no és un simple joc, sinó que reflecteix la mateixa gènesi del text: l'autor, Julio Oliva, va escriure les proses poètiques del llibre en una barreja de català i castellà. Nascut a Madrid, l'autor va aprendre català escoltant-lo a la seva mare, però sense estudiar-lo de manera formal. La nota inicial de l'editora explica que Oliva va escriure les peces indistintament en tots dos idiomes, sovint de forma barrejada. És cert que moltes de les peces publicades inclouen traces de l'altra llengua, però en comptes d'oferir els textos en l'idioma (o idiomes) en què s'havien escrit en un principi, els editors i l'autor van decidir traduir-los tots a l'altra llengua per així completar dues versions del text original. Dues versions, però, que no poden ser del tot iguals i, a més, presenten indicis constants de l'altra parla.

Sorprenentment, la lectura de cada una de les dues parts, malgrat ser semblants pel que fa als temes tractats, provoca sensacions diferents. Trobar fragments o paraules en castellà a la part catalana potser causarà d'entrada certa malfiança entre els lectors catalanoparlants: Quina pot ser la ideologia rera aquesta estratègia textual? És una mostra de la progressiva degradació del català? La part en castellà, però, és encara més desconcertant: com s'ha d'interpretar el fet que alguns dels títols de poemes en espanyol siguin en català? És obvi que en aquest cas el castellà no està essent infiltrat pel català. L'autor no viu a Catalunya, i per tant seria absurd atribuir el seu estil plurilingüe a raons merament sociolingüístiques. A Set anys, un dimarts i un setembre (o Siete años, un martes y un septiembre) ens trobem, més aviat, en un cas de bilingüisme personal i intransferible al marge de la situació social de la llengua. Estem, doncs, davant d'allò que Deleuze i Guattari van anomenar una 'literatura menor', que es caracteritza per estar escrita en un llenguatge deterritorialitzat que és alhora familiar i alienador. La llengua de les 'literatures menors' es troba fora del seu àmbit d'ús majoritari, en una una posició marginal i minoritària (és el cas d'escriure parcialment en català a Madrid). Cal dir que per a Deleuze i Guattari el concepte de 'literatura menor' no és en absolut negatiu; de fet, l'il·lustren amb l'obra de Kafka, escrita a Praga en alemany, on era una llengua menor en relació al txec.

L'editora de ediciones con carrito ha tingut molt present l'aspecte més personal que no pas social del plurilingüisme del llibre, per això diu que “hem estat més flexibles amb certes expressions pròpies d'una persona bilingüe d'aquestes característiques ja que formen part de l'estil de l'autor”. Només una editorial independent disposada a assumir riscos, és clar, es pot permetre deixar de banda les ideologies lingüístiques imperants i oferir un llibre a cavall entre dos idiomes que duplica el significat i ambigüitat dels textos.

Sunday, July 6, 2014

Un poema amfilingüe transcrit per Maria Toldrà

Maria Toldrà, en el seu interesantíssim blog Vademècum, trascriu dues octaves amfilingües -és a dir, que estan escrites en dues llengües a la vegada- d'Ignasi Sales. El comentari també inclou una fotografia en alta resolució del manuscrit, o sigui que val la pena fer-hi un cop d'ull. En paraules de Toldrà, 'Es tracta de dues octaves escrites arran de la reorganització de la cura dels infants orfes majors de set anys de l’Hospital, el 1800'.

Sunday, June 29, 2014

Clàssics del plurilingüisme literari: 'L'home de la maleta' de Ramon Solsona (2010)

L'obra de Ramon Solsona ha girat des del principi al voltant de tres eixos: el realisme costumista, la ironia i l'experimentació, tant pel que fa a l'estructura narrativa com en la llengua utilitzada. Les seves novel·les tenen una notable complexitat formal, però alhora són molt llegidores. L'home de la maleta és un text molt elaborat des d'un punt de vista compositiu i lingüístic, però això no va impedir que guanyés el premi Sant Jordi 2010 i es convertís, ben merescudament, en la novel·la més popular de l'any. L'autor, doncs, ha aconseguit mantenir una gran exigència i, alhora, connectar amb el públic.

El narrador en primera persona de L'home de la maleta és un músic retirat que, cansat de viure sol, es ven el pis i decideix passar un mes amb cada una de les seves filles. Venerando Albons, però, és un individu anclat en el passat que no acaba d'entendre els canvis socials de les últimes dècades, cosa que provoca tota mena de malentesos i situacions còmiques. Per sort, el músic encara pot evocar els temps passats amb els seus antics companys d'orquestra, que van morint al llarg de l'obra. Un dels exemples més clars de la seva dificultat d'entendre el present es troba en els seus gustos musicals: l'home de la maleta canta sovint boleros (reproduïts al text en castellà) amb els seus amics i detesta el rock perquè va provocar la decadència de les orquestres de ball. La trama gira en gran part al voltant de la identitat de l'home de la maleta, que va ser abandonat tot just acabat de nèixer. Això explica la vaguetat del títol: el protagonista ha estat angoixat tota la vida pels seus orígens incerts, però malgrat els seus esforços ha estat incapaç de descobrir qui van ser els seus progenitors. És un home, en fi, que sem[re s'ha sentit desplaçat i arrossega una gran inseguretat, i per això la metàfora de la maleta funciona molt bé.

En el primer capítol, titulat “Autobiogafia d'un qualsevol”, el lector es troba amb una biografia en primera persona del protagonista, que explica que la seva mare va trencar aigües en un cinema mentre miraven Tres lanceros bengalíes. Com el lector descobrirà aviat, però, aquesta és una biografia fantasiosa: de fet, l'home de la maleta va ser abandonat a la porta d'un convent, i per tant el relat inicial, que sembla una paròdia de la mena d'històries rocambolesques típiques de les novel·les de Juan Marsé, és fals. Al segon capítol, l'estil canvia sobtadament: ara ja no ens trobem amb una narració perfectament ordenada i en català estàndard, sinó amb un estil molt viu que imita la parla col·loquial, ple d'expressions com “és lo més llògic”, “un bon rato”, allavòrens, dugues, menos, tingut, “nem bé”, cavallitos, pilotilles, conxo, vamos, quansevol, llenga, vegila, sapiguer, comenió, fetxa, relleno, iglèsia, “a la xita callando”, cego, apellido, tronja, “llamar l'atenció”, hasta, terreno, tingut de ser, fondo, desde luego, agalles.... Ja es veu que Solsona no només usa castellanismes, sinó també dialectalismes i formes del català oral. Com s'expliquen, però, les diferències entre la veu del capítol inicial, “Autobiogafia d'un qualsevol”, i la del segon, que en principi hauria de ser la mateixa?

S'explica perquè el protagonista havia presentat l'“Autobiografia d'un qualsevol” a un premi d'una suposada Fundació de Recerca de la Memòria Històrica i les Fonts Orals. Com que va guanyar, el text és publicat per la institució que, malgrat dedicar-se a la memòria oral, estandarditza la llengua en què havia estat escrit originalment. El que sen's ofereix al principi de la novel·la, doncs, no és la veu genuïna del protagonista, sinó una versió adulterada per un corrector d'estil. Ja es veu que l'estructura de la novel·la és molt intel·ligent: la narració comença amb un estil perfectament estàndard que podria ser el de qualsevol altra obra literària del moment, i només és al segon capítol, al cap d'unes 40 pàgines, que l'home de la maleta comença a expressar-se de manera 'natural'. Les seves filles, que llegeixen l'autobiografia, queden escandalitzades pel que hi diu sobre la seva dona, i també li retreuen que hagi mentit. Ell, però, sabia perfectament el que es feia, tal com explica per justificar-se: “El jurat va valorar 'la qualitat narrativa i la vivesa del relat', no que sigui veritat al cent per cent”, “Vosaltres us creieu que la gent que escriu les seves memòries solsament diu la veritat?”, “Els hi he donat lo que volien. Aquests concursos els fan perquè surtin a la llum les merdes del franquisme. Jo en sé moltes, de coses que van passar”. Amb gran ironia i sense negar els horrors del franquisme, l'home insinua que, més enllà de la veritat, el que pretén la institució és desprestigiar la dictadura, i que per tant si va exagerar una mica només va ser per no decebre els convocants del premi. Òbviament això no vol dir que exculpi el règim, a qui responsabilitza, entre altres coses, del seus pocs coneixements de català escrit. El relat que envia a la institució convocant del premi, per cert, no es titulava “Autobiografia d'un qualsevol”, sinó “Autobiografia d'un quansevol”. El protagonista explica que no acaba de reconèixer la seva veu en el text que va sortir publicat:

A mi el català no me'l van ensenyar. Jo vaig escriure tal com em surt, però ells m'ho van retocar tot. Em van posar pluriocupació, que no ho he sentit mai en ma vida. Jo sempre he dit pluriempleo. I passacalles i no cercavila. I arreglos, que els músics tota la vida hem dit arreglos, el que fa els arreglos, arreglos per quatre instruments, l'arreglista que fa els arreglos... Això d'arrenjaments ho deuen dir ara, però a la meva època encara no s'havia inventat aquesta paraula. I com aquesta, moltes més. Però, noi, tenen la paiella pel mànec i van fotre tot lo que els hi va donar la gana.

Una de les filles retreu a l'home de la maleta “aquesta mania d'enredar, de dissimular, de fer veure”, mania provocada no només pel fet de no saber res dels seus orígens, sinó per haver viscut en un règim en el qual, si havies estat del bàndol perdedor, la dissimulació era l'única forma de sobreviure. Això explica, per exemple, que el narrador es refereixi tantes vegades al fet que, per tenir opcions d'entrar a la banda municipal, calia presentar un certificat d'“afecto al regimen”. En el cas del premi, ell tampoc ha estat el responsable de no poder-se sentir identificat amb el seu text. Entre uns i altres, doncs, la veu de l'home de la maleta ha estat silenciada durant dècades, encara que al final de l'obra aconseguirà fer les paus amb si mateix. Un dels grans encerts de L'home de la maleta és que totes les idees que hem exposat en aquest post s'expressen, en bona part, a través dels usos lingüístics del text.

Monday, June 23, 2014

Plurilingüisme a la tassa: 'Xocolata desfeta' (2010) de Joan-Lluís Lluís

Xocolata desfeta (La Magrana, 2010) de l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís segueix el model dels Exercices de style (1947) de Raymond Queneau: a partir d'un relat inicial més aviat intrascendent, l'autor es dedica a confegir versions cada vegada més sorprenents del text base. Queneau va oferir-ne 99, i Joan-Lluís Lluís arriba a les 123. Xocolata desfeta és un llibre molt entretingut i ple d'ironia que reinterpreta el relat inicial en forma de rap, gospel, epitafi, SMS, melodrama, haiku, sonet, acròstic, amb aforismes, interjeccions, a la manera de Lluís Llach, J.V. Foix, Salvador Espriu, Josep Pla... I així fins arribar a 123 textos. Entre totes les propostes, és clar, no hi podia faltar el plurilingüisme, encara que en un llibre tan juganer com aquest es fa difícil precisar quines versions s'han de considerar escrites en una llengua diferent del català i quines no.

Malgrat que Joan-Lluís Lluís afirma a la introducció que el seu objectiu era demostrar “fins a quin punt són infinites les possibilitats de la imaginació quan són combinades amb una necessària tossuderia i amb l'assumpció potser un bri destralera de la plasticitat de la llengua catalana”, el fet és que algunes de les propostes sobten tant que semblen escrites en un llenguatge que no té res a veure amb la llengua marc. Vegem, per exemple, les versions “Anagrama paraulenc” i “Decapitació” de la primera frase del text original, que fa: “Com cada primer dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol.”

Anagrama paraulenc: Moc adac meprir josudi ed sem, avana a denprer una xatoloca festeda al rerarc Lopixtret.

Decapitació: Om ada rimer jous el'es, va dre a lata feta'l rer Xol.

En el primer cas, l'autor reordena les vocals i consonants de cada paraula; en el segon, escapça els començaments de mot. L'efecte inicial és d'estranyesa, però no és difícil adonar-se de la tècnica emprada. Vegem ara les versions en llatí i anglès de la mateixa frase:

Az usual dze first dijous de cada monz, seguia my uei tu dze Pete Rich Hall per uan tassa of txocoleit.

Gormandi fortuna somridat: ipso facto ambulo cano-cano in magna urba. In cacao veritas, cogito, felix que calenta et subtila bibenda esperandava mihi at via Petricola.

El primer cas combina anagrames (una esdevé uan, que sona més o menys igual que one), homofonies (PetritxolPete Rich Hall; tu existeix en català i sona igual que la preposició to) i transcripcions fonètiques (ueiway). L'autor pretenia “fer que l'anglès es conjugui com el català, en una mena de crioll nou de trinca”. El segon conté llatinismes ben coneguts, expressions clàssiques usades de manera burlesca (“in vino veritas”) i, en general, “una acumulació voluntàriament destralera de frases fetes clàssiques cuinades amb salsa d'aprenent de monjo”.

Xocolata desfeta és un divertit experiment ludolingüístic que posa un nou repte a cada pàgina. Per entendre les tècniques de Joan-Lluís Lluís i valorar-les en la seva justa mesura, potser valdria la pena tenir en compte la distinció que va establir Roman Jakobson entre traducció inter- i intralingüística. La primera es dóna entre el que convenim a considerar -no sense problemes, però ara deixarem aquesta qüestió de banda- llengües diferents, mentre que la segona implica la “traducció” entre formes d'una mateixa llengua (serien les versions a l'alguerès i al rossellonès del text, per exemple). Aquest, en fi, és un llibre llengut i llenguallarg que a vegades -només a vegades- sembla que està escrit en lo pus bell catalanesc del món.