Thursday, May 29, 2014

Josep Palau i Fabre i els poemes de l'alquimista lingüístic

 
 Incloure els Poemes de l'alquimista de Josep Palau i Fabre entre el repertori d'obres catalanes multilingües és una decisió controvertida. Primer de tot perquè, com és ben sabut, durant els primers anys de la democràcia l'autor va mantenir una posició totalment contrària a la cooficialitat del castellà a Catalunya. En la immediata postguerra, a més, Palau es va negar a acceptar cap concessió que fessin les autoritats franquistes, fins al punt que va mantenir una forta polèmica amb els membres de la resistència cultural que consideraven que calia aprofitar les poques escletxes que deixava el règim per a la publicació d'obres en llengua catalana. Palau, totalment contrari a cap compromís amb les autoritats, considerava que calia continuar publicant clandestinament. En segon lloc, als Poemes de l'alquimista no hi ha cap poema bilingüe -és a dir, que presenti més d'una llengua-; conté, però, una poesia en castellà ('Tierra fértil'), una en francès ('La femme du poète') i una en una llengua inventada ('El poema').

Si considerem que el poema és la unitat superior de la poesia, caldrà convenir que, si bé el recull inclou poesies en tres -o quatre- llengües, aquestes s'usen de manera independent i autònoma, ja que cada peça està escrita en un sol idioma. Malgrat tot, els Poemes de l'alquimista, una de les aventures poètiques més importants de postguerra, van ser concebuts per Palau com una obra unitària que recull la seva producció poètica fins als anys 50. La inclusió de dos poemes en altres llengües, doncs, no va ser improvisada ni fortuïta, sinó que va ser llargament sospesada, tal com explica l'autor a l'interessant obra biogràfica El monstre. Palau, tot i que temia que en el context de postguerra la decisió de publicar 'Tierra fértil' es malinterpretés com una defensa del bilingüisme, finalment va decidir incloure'l. Més enllà de les circumstàncies polítiques, que van convertir el multilingüisme en una estratègia sospitosa de col·laboracionisme, el francès -recordem que Palau va viure molts anys exiliat a França- i el castellà van ser llengües importants en la seva formació literària, i per això el poeta va considerar que calia incloure-les, ni que fos en un sol poema. Els versos en una llengua inventada,d'altra banda, tenen una funció purament expressiva:

Tra-li-ro-ló, tra-ri-ro-ló
ton-ta-ta-tó, ti, to-ta-tó.
Tantatà, to-t-tó.
Ti, to-te-ta, femí, suntà.
Tonte, tonte, tan-tó.
Un-se-mi, abborà, sen-tó.
Tra-li-ro-ló, ta-tà, tra-ri-ro-ló
Ton-ta-ta-tó, ti, to-ta-tó.
Tàntata, to-ta-tó.
Ti, to-te-tà, femí, suntà.
Tonte-tonte, tan-tó.
Un-se-mi, abborà, sen-tó.
Minsi, minsi, abborà, fe-mi, abborà.
Lacatemisotà-uptacomalacoció.
Ció, lacatemí, ipsutà.
Fingue, fingue, la-ca-te-mí, o-sí, o-dà.
Bam-ba-là, bam-ba-là, no-tetemí.
Inta, magdà, to-te-mí.
Inta. Inta, magdà.
La-ca-ta-mo-re-sí, u-dà, xin-ta-pó.
Lacatamoresí.

Aquesta composició la va justificar de la manera següent:

'El poema' és un poema desintegrat en els seus elements essencials: la música, l'argument i les paraules, que acaben constituint un poema nou cada un, perquè no hi ha paraules sense música, ni argument sense paraules, etc. He intentat expressar el mateix tres vegades, acusant, cada vegada, un dels tres mitjans d'expressió en detriment dels altres. Són tres dels camins que em sembla seguir la poesia moderna: el lletrisme i, més profundament, certes expressions similars on ha arribat Artaud, el poema en prosa o, millor encara, la prosa concebuda com a poesia, i l'escriptura automàtica. (Els poemes de l'alquimista, Proa, 1991, 217).

Josep Palau i Fabre, en fi, va ser un veritable alquimista lingüístic.

Wednesday, May 28, 2014

Joan Perucho, l'últim escriptor en llatí

Portada de la traducció a l'italià (2003)

Els dies de la Sicília i la Germània (1994), de Joan Perucho, és un poemari que reflecteix molt bé el món literari de l'autor. Els breus poemes de la primera part d'aquest recull ('Dies de la Sicília'), farcits de referències culturals, estableixen un pont entre el gloriós passat cultural i polític d'Itàlia i el present, on aquest llegat s'ha convertit en destí turístic. Atès el tema i els coneixements que desplega el narrador dels poemes, no sorprèn que s'hi incloguin tres peces en una altra llengua: italià ('La paura'), francès ('De “Le guide de voyage”') i llatí ('Moretaria'). Com que aquest es l'últim poema escrit en llatí a Catalunya que coneixem, el reproduïm:


Moretaria

“Mentam, rutam, coriandrum, feniculum, omnia viridica,
ligusticum, piper, mel, liquamen, si opus fuerit, acetum addes.”


No cal saber gaire llatí per adonar-se que es tracta d'una recepta de cuina. En realitat, però, pròpiament aquest no és un poema de Perucho, ja que es tracta d'un plat descrit pel gastrònom romà Apici a De re coquinaria. La traducció vindria a ser 'barreja menta, ruda, coriandre, fonoll, i assegura't que aquestes herbes siguin fresques. Afegeix-hi levístic, pebre, mel i brou. Si cal, posa-hi vinagre.' No entrarem a discutir si la citació d'Apici, que Perucho no identifica com a tal, esdevé o no un poema autònom i de ple dret un cop trasplantada al nou context, perquè el que ens interessa és l'ús del llatí a finals del segle XX. En qualsevol cas, el text apareix en cursiva, cosa que indica que el poeta ha inclòs la recepta com una picada d'ullet als connoisseurs (i als gourmands, és clar).

Tuesday, May 27, 2014

Ferrocarril italià de Quim Monzó

El conte ‘Ferrocarril’ de Quim Monzó fa un ús molt poc convencional del plurilingüisme literari. El text, publicat per primera vegada a Els Marges el 1982 (edició que citem), narra un viatge en tren per Itàlia de Z, que durant el trajecte s’adorm i té una fantasia eròtica descrita amb tot detall. Fins a aquest moment tot el conte, malgrat transcórrer a Itàlia, és en perfecte català. Les convencions literàries dicten que el lloc de l’acció no té perquè concidir amb la llengua que s’hi parla, ben al contrari: l’habitual és que sempre es faci servir la llengua marc del text i, si de cas, s’hi inclogui algun mot o expressió del vocabulari bàsic en l’altra llengua per donar color local. Aquest no és el cas de ‘Ferrocarril’: quan Z es desperta, tot de sobte manté una conversa amb un italià perfecte que sobtarà al lector, conegui o no aquest idioma. La sorpresa no és causada per la llengua en si, sinó pel simple fet que s’hi inclou de manera estrictament realista. Com és habitual en molts dels seus contes, Monzó està jugant amb les convencions literàries i les expectatives dels lectors; en el cas que tractem, inserta un fragment lingüísticament hiperrealista en una narració que, començant pel nom del personatge principal -Z-, de realista no en té res. L’efecte buscat, doncs, és la confusió i la sorpresa, produïts per l’aparició inesperada d’un llarg fragment escrit en una llengua que, segons les normes a què el lector està habituat, no hi hauria de ser.

Aquest és el fragment del conte, que es pot llegir sencer a http://www.raco.cat/index.php/Marges/article/download/106705/157845:

Sortiren del túnel i entraren a la llum. L'home reprengué la lectura. X mirava cap enfora. A la següent estació, en Z se sobta: el rètol deia Premilcuore quan, després de Marcaria, calia esperar Bozzolo.
-Premilcuore?
-Cosa hai detto? va fer na X.
-Premilcuore.. . ? E impossibile.. . Dov'è Bozzolo? -tractava de raonar Z.
-Si accomodi, prego -va dir l'home, tot plegant el diari.
-Non capisco.. . -Non hai capito?
-Abbia la gentilezza.. .
-Abbia la bontà di.. .
-Non ho tempo.
-Cosa c'e di nuovo? Quanto costa questo? Questo è troppo caro. Cosa facciamo oggi? Venga presto!
-Purtroppo no.
-Da quale binario partiva il treno? Dov'e il gabinetto? Cameriere, il conto! Tanto piacere di fare la sua conoscenza. Porti questa valigia. Quanto costa questa camera con pensione completa? Che giorno e oggi?
-0ggi e lunedi.
-Che ora e?
-Sono le quattro; è l'una.
-Prego, stia seduto.
-Tante grazie.
-Mille grazie.
-Prego.
-Non c'e di che.
-Scusami.
-Scusi.
-Non fa niente.
-Questo posto è occupato. Questo posto è riservato. C'è un caldo terribile.
-Si: fa molto caldo: fa freddo: fa bel tempo: è tardi. E possibili. E necessario.
-Piove. Tira vento. Nevica.
-Con permesso.
-Buon giorno. Buona sera. Buona notte. Questo luogo mi piace.
-Poco fa. Domani. Dopo domani. Stanotte. Affatto, mica. Niente affatto. Senza dubio. Su per giù.
Després de Premilcuore per comptes de Bozzolo, arriba Lizzano per comptes de Piadena i Sabionetta per comptes de Cicognolo. En comptes de Cremona, el rètol proclamava Bergamo. Caòticament, tot seguit arribarem a Marsella.


Dediquem el post a Guillem Colom, que ens ha fet adonar de l’existència d’aquest text.

Monday, May 26, 2014

Literatura, multilingüisme i rock ’n’ roll

El multilingüisme és particularment abudant en la literatura catalana, però això no vol dir que no se’n puguin trobar exemples en altres literatures. Un cas recent i prou interessant és el de la novel·la Deseo de ser punk (Anagrama, 2009) de Belén Gopegui, que conté nombroses citacions de cançons en la llengua de Joyce. Deseo de ser punk es presenta com el diari íntim de Martina, una adolescent rebel que s’expressa a través de la música. La identitat encara en formació de Martina queda reflectida en les moltes cançons que va citant (i traduint tot seguit):

"Se la canté bajito:
—And I need you now tonight, and I need you more than ever, and if you'll only hold me tight, we'll be holding on forever. Te necesito ahora esta noche, te necesito más que nunca. Sólo con que me sostuvieras con fuerza, seguiríamos resistiendo siempre, algo así."

Molt sovint les lletres en anglès -entre cometes o no- apareixen sovint traduïdes, però no sempre:

"Vera se puso a cantar un tema de los Foo Fighters: «Keep you in the dark, you know they all pretend.» Mantenerte en la oscuridad, lo sabes, es lo que todos pretenden. Empieza suave, y además Vera lo cantaba bajito. Luego, cuando llegó al estribillo, se puso a dar voces, sin chillar pero así, con fuerza, desafiante: «What if I say I'm not like the others? / what if I say I'm not just another one of your plays? / you're the pretender / what if I say I will never surrender?» Cómo nos reímos."

Martina afirma que el rock ‘En inglés suena mejor, y rima un poco’ y sembla rebutjar la música en la seva llengua: ‘desprecio, por ejemplo, a La Oreja de Van Gogh’. La idea segons la qual l’anglès és l’idioma més apte per al rock és un dels estereotips lingüístics més habituals, potser només superat per les connotacions del francès (refinament, seducció…). En qualsevol cas, la llengua de Sterne, en gran part gràcies a la revolució musical del rock, ja fa dècades que està associada amb la rebel·lia juvenil. La novel·la També les formigues, Dylan, algun dia ploraran de solitud (Destino, 1974) d’Oriol Pi de Cabanyes, per exemple, també inclou moltes lletres de cançons en anglès (la majoria de Bob Dylan, és clar) i, fins i tot, algunes en francès. No apareixen, però, traduïdes, i per tant el lector s’ha d’espavilar. També les formigues…, bon exemple de la novel·lística experimental dels anys 70, és un text força més exigent que el de Gopegui, però l’anglès hi fa un paper paper molt semblant. Com a bona novel·la experimental, però, no fa concessions al lector, que si no entén l'altra llengua li costarà relacionar les cançons amb la trama.

El fet d’incloure citacions en altres llengües, d’altra banda, és un recurs molt antic que ja es troba en els primers textos escrits en les llengües vulgars. Els sermons de tots els temps inclouen fragments en llatí, sovint traduïts o parafrasejats. La tècnica de Gopegui i Pi de Cabanyes, per tant, és molt menys trencadora del que podria semblar a primera vista. Ben al contrari, segueix la llarga tradició de les epístoles farcides medievals, sobre les quals parlem a El plurilingüisme en la literatura catalana (pàgines 71-73).

Sunday, May 25, 2014

'Multilingüisme literari', per Josep Pastells


Fa uns dies el periodista Josep Pastells va publicar al diari Ara un extens article sobre el llibre que es pot trobar aquí.

Pastells escriu: 'Els gironins Albert Rossich i Jordi Cornellà acaben de publicar 'El plurilingüisme en la literatura catalana' (Edicions Vitel·la), un assaig innovador que intenta sintetitzar en una visió de conjunt un fet que encara no havia estat objecte d'un estudi que n'analitzés tots els aspectes. A més de fer un repàs força exhaustiu d'una producció literària fins ara poc coneguda i d'analitzar les variants del plurilingüisme literari a partir d'un corpus format pels textos que al costat del català fan servir altres llengües, els autors apleguen en aquest volum, de 474 pàgines, bona part dels treballs que s'han publicat sobre aquest tema.'

Wednesday, May 21, 2014

El català a Israel

Fa un parell de dies es va publicar a La Vanguardia una interessant carta al director sobre la llengua dels jueus catalans expusats de Sepharad al segle XV. El tema és fascinant:

http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20140517/54408018186/el-catala-a-israel.html

Thursday, May 15, 2014

"Un assaig d'impuresa", per Eva Vázquez
















Avui Eva Vázquez publica a El Punt/Avui un excel·lent article sobre la presentació del llibre a Girona. El llibreter Guillem Terribas l'ha penjat al blog de la Llibreria 22. Val la pena llegir-lo, és realment bo.



Sunday, May 11, 2014

Eurovisió, la Real Academia Española de la Lengua i el multilingüisme literari


Aprofitant que ahir va tenir lloc aquest gran festival de la música que és eurovisió, aquest post examinarà la polèmica en què s’ha vist involucrada Ruth Lorenzo, que hi va interpretar una cançó amb alternança retòrica de llengües. Sembla que de “Dancing in the Rain” se’n van preparar tres versions: una en castellà, una en anglès, i una que barreja totes dues llengües, que és la que finalment va ser escollida per un jurat d’experts i el públic. El venerable catedràtic José Manuel Blecua, director de la Real Academia Española, preocupat per la inquietud que havia causat aquesta decisió, va enviar una carta de protesta al director de Radio Televisión Española. Segons van informar fonts pròximes a l’Academia, l’augusta institució va intentar portar l’assumpte discretament, però atès que l’espanyol és parlat per 500 milions de persones, els acadèmics no van poder passar per alt el malestar que podria ocasionar a alguns parlants el fet que la representant del país cantés una cançó plurilingüe.
Ruth Lorenzo, lluny de deixar-se intimidar per la RAE, com a resposta a les crítiques va decidir augmentar encara més el percentatge d’anglès a la peça, ja que segons ella aquesta llengua lliga perfectament amb el seu tema i estil. En una entrevista a El Mundo, la cantat va afirmar que “Hemos cambiado la estructura de la canción y he decidido incorporar más inglés. En España se habla este idioma. Las nuevas generaciones lo hablan, lo estudian y viajan al extranjero para aprenderlo. El inglés es una realidad en España y he querido plasmarlo en mi canción”. "El inglés es una realidad en España"? Val més deixar-ho córrer.
José María Íñigo, ínclit crític musical, va declarar que “el inglés es el idioma universal de la música” i, a més, va afegir que era la cinquena vegada que España presentava una peça cantada parcialment en una altra llengua, com ara la cèlebre “Europe’s living a celebration” de Rosa (2002); “I love you mi vida” de 2007 (D’Nash) o fins i tot “Lady lady” del quartet Bravo (1984).
Malgrat les declaracions de Ruth, el plurilingüisme de la peça no es pot justificar temàticament; ens trobem davant un cas típic d’alternança retòrica en què la presència de dues llengües no s’explica pel contigut de l’obra, sinó que respon a motius comercials i ideològics. Més enllà de la polèmica, el text és part d’una llarga tradició de cançons plurilingües les primeres mostres de la qual apareixen en el context de la lírica trobadoresca. José Manuel Blecua, director de la RAE, faria molt bé de tenir-ho present. Lope de Vega, per exemple, va incloure més d’una dotzena de llengües a les seves obres de teatre, i no per això ha causat inquietud entre les audiències teatrals dels últims cinc segles. Que la cançó de Ruth hagi neguitejat a molta gent, en fi, no ens sorprèn gens, perquè a nosaltres també ens posa molt nerviós, però no pas per motius lingüístics, sinó per qüestions d’ordre merament musical. En qualsevol cas, la lletra fa

Luz, yo quiero ver luz
Poder pintar de color un nuevo amanecer
Vivir, amar, sentir y saber que hoy
Puede que no salga el sol
Aunque llueva, tu y yo sabremos bailar
Nadie nos puede parar

We are Dancing in the rain
Dancing in the rain
Keep on likes it’s never ending,
Keep on ‘til the life of day
Keep on dancing in the rain, the rain, the rain
Deja caer, deja la lluvia caer
The rain, the rain, the rain

Vive, simplemente vive
No tengas miedo, somos el ritmo de un corazón
Latimos al ritmo de un corazón

We are Dancing in the rain
Dancing in the rain
Keep on likes it’s never ending,
Keep on ‘til the life of day
Keep on dancing in the rain, the rain, the rain
Deja caer, deja la lluvia caer
The rain, the rain, the rain
Deja caer, deja la lluvia caer
The rain, the rain, the rain

The rain, the rain,
Dancing, dancing, dancing

Dancing in the rain
Aunque llueva y nos mojemos
No pararemos de bailar

Keep on dancing in the rain, the rain, the rain

Thursday, May 8, 2014

Lecturàlia

Màrius Serra recomana "El plurilingüisme en la literatura catalana" a Lecturàlia a partir del minut 03:57 i fa una interpretació genial del poema anònim "Coloquio castellano-catalan equívoco amoroso". Es pot escoltar a:


Wednesday, May 7, 2014

Presentació del llibre

Gran èxit de la presentació del llibre! Moltes gràcies al genial presentador de l’acte, Màrius Serra, i a la llibreria La Impossible. I gràcies als assistents!

Tuesday, May 6, 2014

Immersió mixtilingüística





Màrius Serra, presentador de El plurilingüisme en la literatura catalana (6 de maig a les 19:30, Llibreria la Impossible) publica avui a La Vanguardia un interessant article sobre el llibre titulat ‘Immersió mixtilingüística’ que comença:



‘Avui es presenta a la llibreria La Impossible de Barcelona un estudi que s'autodefineix no com a impossible però sí excèntric en tots els sentits del terme: El plurilingüisme en la literatura catalana (Edicions Vitel·la), dels professors Albert Rossich i Jordi Cornellà. És un llibre esplèndid que endreça i exemplifica un territori literari deixat de la mà de tot déu, potser perquè cap àmbit acadèmic no el reclama.’