Literatura, multilingüisme i rock ’n’ roll

El multilingüisme és particularment abudant en la literatura catalana, però això no vol dir que no se’n puguin trobar exemples en altres literatures. Un cas recent i prou interessant és el de la novel·la Deseo de ser punk (Anagrama, 2009) de Belén Gopegui, que conté nombroses citacions de cançons en la llengua de Joyce. Deseo de ser punk es presenta com el diari íntim de Martina, una adolescent rebel que s’expressa a través de la música. La identitat encara en formació de Martina queda reflectida en les moltes cançons que va citant (i traduint tot seguit):

"Se la canté bajito:

—And I need you now tonight, and I need you more than ever, and if you'll only hold me tight, we'll be holding on forever. Te necesito ahora esta noche, te necesito más que nunca. Sólo con que me sostuvieras con fuerza, seguiríamos resistiendo siempre, algo así."

Molt sovint les lletres en anglès -entre cometes o no- apareixen sovint traduïdes, però no sempre:

"Vera se puso a cantar un tema de los Foo Fighters: «Keep you in the dark, you know they all pretend.» Mantenerte en la oscuridad, lo sabes, es lo que todos pretenden. Empieza suave, y además Vera lo cantaba bajito. Luego, cuando llegó al estribillo, se puso a dar voces, sin chillar pero así, con fuerza, desafiante: «What if I say I'm not like the others? / what if I say I'm not just another one of your plays? / you're the pretender / what if I say I will never surrender?» Cómo nos reímos."

Martina afirma que el rock ‘En inglés suena mejor, y rima un poco’ y sembla rebutjar la música en la seva llengua: ‘desprecio, por ejemplo, a La Oreja de Van Gogh’. La idea segons la qual l’anglès és l’idioma més apte per al rock és un dels estereotips lingüístics més habituals, potser només superat per les connotacions del francès (refinament, seducció…). En qualsevol cas, la llengua de Sterne, en gran part gràcies a la revolució musical del rock, ja fa dècades que està associada amb la rebel·lia juvenil. La novel·la També les formigues, Dylan, algun dia ploraran de solitud (Destino, 1974) d’Oriol Pi de Cabanyes, per exemple, també inclou moltes lletres de cançons en anglès (la majoria de Bob Dylan, és clar) i, fins i tot, algunes en francès. No apareixen, però, traduïdes, i per tant el lector s’ha d’espavilar. També les formigues…, bon exemple de la novel·lística experimental dels anys 70, és un text força més exigent que el de Gopegui, però l’anglès hi fa un paper paper molt semblant. Com a bona novel·la experimental, però, no fa concessions al lector, que si no entén l'altra llengua li costarà relacionar les cançons amb la trama.

El fet d’incloure citacions en altres llengües, d’altra banda, és un recurs molt antic que ja es troba en els primers textos escrits en les llengües vulgars. Els sermons de tots els temps inclouen fragments en llatí, sovint traduïts o parafrasejats. La tècnica de Gopegui i Pi de Cabanyes, per tant, és molt menys trencadora del que podria semblar a primera vista. Ben al contrari, segueix la llarga tradició de les epístoles farcides medievals, sobre les quals parlem a El plurilingüisme en la literatura catalana (pàgines 71-73).