Josep Palau i Fabre i els poemes de l'alquimista lingüístic

 

 Incloure els Poemes de l'alquimista de Josep Palau i Fabre entre el repertori d'obres catalanes multilingües és una decisió controvertida. Primer de tot perquè, com és ben sabut, durant els primers anys de la democràcia l'autor va mantenir una posició totalment contrària a la cooficialitat del castellà a Catalunya. En la immediata postguerra, a més, Palau es va negar a acceptar cap concessió que fessin les autoritats franquistes, fins al punt que va mantenir una forta polèmica amb els membres de la resistència cultural que consideraven que calia aprofitar les poques escletxes que deixava el règim per a la publicació d'obres en llengua catalana. Palau, totalment contrari a cap compromís amb les autoritats, considerava que calia continuar publicant clandestinament. En segon lloc, als Poemes de l'alquimista no hi ha cap poema bilingüe -és a dir, que presenti més d'una llengua-; conté, però, una poesia en castellà ('Tierra fértil'), una en francès ('La femme du poète') i una en una llengua inventada ('El poema').

Si considerem que el poema és la unitat superior de la poesia, caldrà convenir que, si bé el recull inclou poesies en tres -o quatre- llengües, aquestes s'usen de manera independent i autònoma, ja que cada peça està escrita en un sol idioma. Malgrat tot, els Poemes de l'alquimista, una de les aventures poètiques més importants de postguerra, van ser concebuts per Palau com una obra unitària que recull la seva producció poètica fins als anys 50. La inclusió de dos poemes en altres llengües, doncs, no va ser improvisada ni fortuïta, sinó que va ser llargament sospesada, tal com explica l'autor a l'interessant obra biogràfica El monstre. Palau, tot i que temia que en el context de postguerra la decisió de publicar 'Tierra fértil' es malinterpretés com una defensa del bilingüisme, finalment va decidir incloure'l. Més enllà de les circumstàncies polítiques, que van convertir el multilingüisme en una estratègia sospitosa de col·laboracionisme, el francès -recordem que Palau va viure molts anys exiliat a França- i el castellà van ser llengües importants en la seva formació literària, i per això el poeta va considerar que calia incloure-les, ni que fos en un sol poema. Els versos en una llengua inventada,d'altra banda, tenen una funció purament expressiva:

Tra-li-ro-ló, tra-ri-ro-ló

ton-ta-ta-tó, ti, to-ta-tó.

Tantatà, to-t-tó.

Ti, to-te-ta, femí, suntà.

Tonte, tonte, tan-tó.

Un-se-mi, abborà, sen-tó.

Tra-li-ro-ló, ta-tà, tra-ri-ro-ló

Ton-ta-ta-tó, ti, to-ta-tó.

Tàntata, to-ta-tó.

Ti, to-te-tà, femí, suntà.

Tonte-tonte, tan-tó.

Un-se-mi, abborà, sen-tó.

Minsi, minsi, abborà, fe-mi, abborà.

Lacatemisotà-uptacomalacoció.

Ció, lacatemí, ipsutà.

Fingue, fingue, la-ca-te-mí, o-sí, o-dà.

Bam-ba-là, bam-ba-là, no-tetemí.

Inta, magdà, to-te-mí.

Inta. Inta, magdà.

La-ca-ta-mo-re-sí, u-dà, xin-ta-pó.

Lacatamoresí.

Aquesta composició la va justificar de la manera següent:

'El poema' és un poema desintegrat en els seus elements essencials: la música, l'argument i les paraules, que acaben constituint un poema nou cada un, perquè no hi ha paraules sense música, ni argument sense paraules, etc. He intentat expressar el mateix tres vegades, acusant, cada vegada, un dels tres mitjans d'expressió en detriment dels altres. Són tres dels camins que em sembla seguir la poesia moderna: el lletrisme i, més profundament, certes expressions similars on ha arribat Artaud, el poema en prosa o, millor encara, la prosa concebuda com a poesia, i l'escriptura automàtica. (Els poemes de l'alquimista, Proa, 1991, 217).

Josep Palau i Fabre, en fi, va ser un veritable alquimista lingüístic.