Catanyol a l'atac

La fantasia lingüística i falta de prejudicis d’alguns conciutadans no deixa de sorprendre. Que una empresa de publicitat i una multinacional permetin coses com la de la imatge només pot tenir dues explicacions: o volen provocar i sorprendre conscientment el consumidor o, simplement, hem arribat a un punt on ja tot s’hi val. Molt em temo que la primera explicació és massa sofisticada…

La importància de les llengües inventades

Les llengües inventades, malgrat que puguin semblar un fenomen irrellevant, tenen més importància i impacte del que podria semblar. Un cas clar és el de la sèrie de televisió Joc de Trons (Game of Thrones). Els productors van encarregar al lingüista David J. Peterson que desenvolupés dues llengües inventades (el Dothraki i el Valyrian) basades en uns quantes paraules que sortien a les novel·les originals. El resultat va ser la invenció de dos sistemes lingüístics que, si tenim en compte el nombre de persones a nivell global que hi han estat exposades, tenen una audiència molt més gran que bona part de les llengües naturals parlades al planeta.

Manuscrits indesxifrables

Un dels casos més curiosos de llengües inventades és el dels manuscrits indesxifrables suposadament escrits en clau (o no). D’exemples no en falten, i van des de textos antics fins a textos contemporanis. Entre els primers, destaca el Llibre de Soyga del segle XVI, que és un tractat de màgia. Tot i ser en llatí, l’alfabet és inusual i està parcialment escrit en clau, cosa que ha fet que només una petita part hagi estat desxifrada. Això fa pensar que, al contrari que altres casos, aquesta no sigui una llengua inventada, i per tant algun dia potser es podrà arribar a descodificar del tot. Aquest no sembla el cas del còdex Seraphinianus de l’artista Luigi Serafini, que és molt mes recent, de 1981. El llibre conté 360 pàgines plenes d’il·lustracions fantàstiques i surrealistes, i el text que les acompanya esta basat en un alfabet per ara desconegut, cosa que fa creure que possiblement sigui un alfabet inventat que no amaga cap sentit. 

Traducció automàtica i multilingüisme

En els últims anys, la traducció automàtica s’ha convertit en una font inesgotable per al multilingüisme textual. Ateses les limitacios existents, és difícil d’entedre la raó per la qual algú -o, encara pitjor, alguna institució- utilitzin indiscriminadament aquest sistema. La traducció automàtica permet copsar el sentit global del text, però requereix una intensa labor d’edició si es vol presentar de manera llegible. L’últim escàndol afecta la web oficial de turisme de la ciutat de Santander que, potser oportunament, converteix el Centro Botín en Loot Center (és a dit, Centre del Saqueig). Sembla que el disseny de la web va costar 5.808 euros, quantitat que òbviament no és suficient si es vol un contingut de qualitat en set llengües diferents. El pressupost devia anar a la construcció tècnica de la web i, com es habitual, la traducció va ser sacrificada. Malauradament aquesta pràctica sempre és la germana pobre, pero com demostren els exemples una vegada i una altra, descuidar aquest aspecte de la comunicació pot ser molt costós.

https://politica.elpais.com/politica/2018/01/17/diario_de_espana/1516183473_130112.html

Un misteriós escriptor multilingüe dels anys 20

Continuant amb Prudenci Bertrana, a L’impenitent (Obres completes de Selecta, p. 480) es descriu la tertúlia que cada dia, de 12 a 1, es congregava a la llibreria de l’editor Pau Garcia (en realitat, Innocenci López). Entre els assistents regulars, Bertrana destaca un personatge amb unes aficions literàries peculiars:

El segon benaventurat mortal que compartia la confiança i l’ofuscació admirativa de l’editor era un formidable versaire jocós. Posava en vers converses bilingües entre sorges i mainaderes, els discursos dels consellers municipals, els bans del governador, i les encícliques del Pare Sant, i encara feia epigrames contra les sogres i els poetes floralescs. I, no obstant, era un senyor que tenia un càrrec burocràtic d’importància i responsabilitat. Però l’actuar de versaire, en un català infestat i corromput, probablement resultava un derivatiu als seus humors interns; com un fluix qualsevol, li evitava una malura més perillosa. Les seves estaries a la tertúlia duraven poc. Entrava com si el perseguissin. La seva gran corpulència posava una mica  de renou entre els companys que miraven de fer-li lloc.

Qui era aquest individu? Atès que Innocenci López editava La Campana de Gràcia i l’Esquella de la Torratxa, hem de suposar que era en aquestes revistes on el jocós poeta publicava les seves expansions multilingües.

Els guàrdies municipals bilingües de Prudenci Bertrana

Llegint L’impenitent de Prudenci Bertrana (1939) trobo una referència interessant a la literatura multilingüe. Bertrana, parlant dels temes que invariablement es repetien cada any als dos setmanaris que dirigia (La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa), esmenta que ‘Una espantosa rutina imperava en la confecció dels dos setmanaris. Feia mig segle que els mateixos tema reapareixien cada temporada, o en cada festivitat anyal, o en determinades circumstàncies, tant si eren els articulistes com els dibuixants els encarregats de la sàtira’ (p. 566). Entre aquests assumptes que reapareixien una vegada i una altra destaca les arengades i els bacallans per quaresma, la lluna i els gats al gener, per Corpus els gegants i els regidors que van a la processó, la dona voluminosa i l’home escanyolit a l’estiu, la teranyina quan es tractaven els pressupostos de la ciutat… La conclusió és que ‘tostemps s’insistia a abusar de tòpics rebregats: del guardià urbà bilingüe; del policia que es deixa afanar el rellotge; del funcionari públic que dorm de cap sobre el pupitre amb la ploma a l’orella […]’ (566). El ‘Sánchez’ o ‘Xanxes’, tal com suggereix Bertrana, era un dels personatges tipus més conegut a l’època. Aquest guàrdia municipal nascut fora de Catalunya s’expressava en una còmica barreja de català i castellà que provocava tota mena de malentesos i situacions humorístiques (se’n poden trobar alguns exemples a El plurilingüisme en la literatura catalana).

Biblioteca Excelsa, Perenne i Selecta

Tal com és sabut, Josep Maria Cruzet va triar acuradament el nom de la seva editorial, Selecta, per tal que es pogués llegir tant en català com en castellà. Durant el franquisme, aquesta era l’única manera de denominar empreses i negocis en català. Cruzet, però, va anar més enllà, ja que totes les col·leccions de l’editorial van seguir el mateix patró amfilingüe (de doble lectura): la seva va ser una biblioteca certament Excelsa, Perenne i Selecta.