Incloure els Poemes de l'alquimista
de Josep Palau i Fabre entre el repertori d'obres catalanes
multilingües és una decisió controvertida. Primer de tot perquè,
com és ben sabut, durant els primers anys de la democràcia l'autor
va mantenir una posició totalment contrària a la cooficialitat del
castellà a Catalunya. En la immediata postguerra, a més, Palau es va
negar a acceptar cap concessió que fessin les autoritats
franquistes, fins al punt que va mantenir una forta polèmica amb els
membres de la resistència cultural que consideraven que calia
aprofitar les poques escletxes que deixava el règim per a la
publicació d'obres en llengua catalana. Palau, totalment contrari a
cap compromís amb les autoritats, considerava que calia continuar
publicant clandestinament. En segon lloc, als Poemes de
l'alquimista no hi ha cap poema bilingüe -és a dir, que
presenti més d'una llengua-; conté, però, una poesia en castellà
('Tierra fértil'), una en francès ('La femme du poète') i una en
una llengua inventada ('El poema').
Si considerem que el poema és la
unitat superior de la poesia, caldrà convenir que, si bé el recull
inclou poesies en tres -o quatre- llengües, aquestes s'usen de manera independent i autònoma, ja que cada peça està escrita en un sol idioma. Malgrat tot, els Poemes de l'alquimista, una de
les aventures poètiques més importants de postguerra, van ser
concebuts per Palau com una obra unitària que recull la seva
producció poètica fins als anys 50. La inclusió de dos poemes en
altres llengües, doncs, no va ser improvisada ni fortuïta, sinó
que va ser llargament sospesada, tal com explica l'autor a
l'interessant obra biogràfica El monstre. Palau, tot i que
temia que en el context de postguerra la decisió de publicar 'Tierra fértil' es malinterpretés com una defensa del bilingüisme, finalment va decidir incloure'l. Més enllà de les
circumstàncies polítiques, que van convertir el multilingüisme en
una estratègia sospitosa de col·laboracionisme, el francès -recordem que Palau va viure
molts anys exiliat a França- i el castellà van ser llengües
importants en la seva formació literària, i per això el poeta va
considerar que calia incloure-les, ni que fos en un sol poema. Els versos en una llengua inventada,d'altra banda, tenen una funció purament
expressiva:
Tra-li-ro-ló, tra-ri-ro-ló
ton-ta-ta-tó, ti, to-ta-tó.
Tantatà, to-t-tó.
Ti, to-te-ta, femí, suntà.
Tonte, tonte, tan-tó.
Un-se-mi, abborà, sen-tó.
Tra-li-ro-ló,
ta-tà, tra-ri-ro-ló
Ton-ta-ta-tó,
ti, to-ta-tó.
Tàntata,
to-ta-tó.
Ti,
to-te-tà, femí, suntà.
Tonte-tonte,
tan-tó.
Un-se-mi,
abborà, sen-tó.
Minsi,
minsi, abborà, fe-mi, abborà.
Lacatemisotà-uptacomalacoció.
Ció,
lacatemí, ipsutà.
Fingue,
fingue, la-ca-te-mí, o-sí, o-dà.
Bam-ba-là,
bam-ba-là, no-tetemí.
Inta,
magdà, to-te-mí.
Inta.
Inta, magdà.
La-ca-ta-mo-re-sí,
u-dà, xin-ta-pó.
Lacatamoresí.
Aquesta composició la va justificar de la manera següent:
'El poema' és un poema desintegrat en
els seus elements essencials: la música, l'argument i les paraules,
que acaben constituint un poema nou cada un, perquè no hi ha paraules
sense música, ni argument sense paraules, etc. He intentat expressar
el mateix tres vegades, acusant, cada vegada, un dels tres mitjans
d'expressió en detriment dels altres. Són tres dels camins que em
sembla seguir la poesia moderna: el lletrisme i, més profundament,
certes expressions similars on ha arribat Artaud, el poema en prosa
o, millor encara, la prosa concebuda com a poesia, i l'escriptura
automàtica. (Els poemes de l'alquimista, Proa, 1991, 217).
Josep Palau i Fabre, en fi, va ser un
veritable alquimista lingüístic.
