Un misteriós escriptor multilingüe dels anys 20

Continuant amb Prudenci Bertrana, a L’impenitent (Obres completes de Selecta, p. 480) es descriu la tertúlia que cada dia, de 12 a 1, es congregava a la llibreria de l’editor Pau Garcia (en realitat, Innocenci López). Entre els assistents regulars, Bertrana destaca un personatge amb unes aficions literàries peculiars:

El segon benaventurat mortal que compartia la confiança i l’ofuscació admirativa de l’editor era un formidable versaire jocós. Posava en vers converses bilingües entre sorges i mainaderes, els discursos dels consellers municipals, els bans del governador, i les encícliques del Pare Sant, i encara feia epigrames contra les sogres i els poetes floralescs. I, no obstant, era un senyor que tenia un càrrec burocràtic d’importància i responsabilitat. Però l’actuar de versaire, en un català infestat i corromput, probablement resultava un derivatiu als seus humors interns; com un fluix qualsevol, li evitava una malura més perillosa. Les seves estaries a la tertúlia duraven poc. Entrava com si el perseguissin. La seva gran corpulència posava una mica  de renou entre els companys que miraven de fer-li lloc.

Qui era aquest individu? Atès que Innocenci López editava La Campana de Gràcia i l’Esquella de la Torratxa, hem de suposar que era en aquestes revistes on el jocós poeta publicava les seves expansions multilingües.

Els guàrdies municipals bilingües de Prudenci Bertrana

Llegint L’impenitent de Prudenci Bertrana (1939) trobo una referència interessant a la literatura multilingüe. Bertrana, parlant dels temes que invariablement es repetien cada any als dos setmanaris que dirigia (La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa), esmenta que ‘Una espantosa rutina imperava en la confecció dels dos setmanaris. Feia mig segle que els mateixos tema reapareixien cada temporada, o en cada festivitat anyal, o en determinades circumstàncies, tant si eren els articulistes com els dibuixants els encarregats de la sàtira’ (p. 566). Entre aquests assumptes que reapareixien una vegada i una altra destaca les arengades i els bacallans per quaresma, la lluna i els gats al gener, per Corpus els gegants i els regidors que van a la processó, la dona voluminosa i l’home escanyolit a l’estiu, la teranyina quan es tractaven els pressupostos de la ciutat… La conclusió és que ‘tostemps s’insistia a abusar de tòpics rebregats: del guardià urbà bilingüe; del policia que es deixa afanar el rellotge; del funcionari públic que dorm de cap sobre el pupitre amb la ploma a l’orella […]’ (566). El ‘Sánchez’ o ‘Xanxes’, tal com suggereix Bertrana, era un dels personatges tipus més conegut a l’època. Aquest guàrdia municipal nascut fora de Catalunya s’expressava en una còmica barreja de català i castellà que provocava tota mena de malentesos i situacions humorístiques (se’n poden trobar alguns exemples a El plurilingüisme en la literatura catalana).

Biblioteca Excelsa, Perenne i Selecta

Tal com és sabut, Josep Maria Cruzet va triar acuradament el nom de la seva editorial, Selecta, per tal que es pogués llegir tant en català com en castellà. Durant el franquisme, aquesta era l’única manera de denominar empreses i negocis en català. Cruzet, però, va anar més enllà, ja que totes les col·leccions de l’editorial van seguir el mateix patró amfilingüe (de doble lectura): la seva va ser una biblioteca certament Excelsa, Perenne i Selecta.

Carrers multilingües

Caminant per la carretera de Santa Eugènia (Girona), em crida l’atenció el nom d’un negoci: laboral risk. Laboral és un adjectiu bilingüe català-catellà que no existeix en anglès. El nom risk està escrit a l’anglesa, però en català sona igual. L’adjectiu es troba anteposat com en anglès. En català i castellà també es pot anteposar, però no quan restringeix el significat del nom, i per tant en aquest cas l’anteposició és incorrecta. Com s’ha d’entendre aqust garbuig? És un intent de presentar-se com un negoci modern i cosmopolita? És per evitar problemes lingüístics o filiacions identitàries? Amb tal barreja s’eviten polèmiques lingüístiques i s’exhibeix de manera simultània una triple identificació lingüístico-cultural. Desconec si aquest era el propòsit, però cal lloar la imaginació de la persona que va crear aquest complex nom.

Caminant per la carretera de Santa Eugènia, m’adono que tot el carrer està ple de comerços amb títols multilingües. Començo a fotografiar-ne alguns, però n’hi ha tants que m’hi passaria el dia i ho deixo còrrer. És fantastic que diversos d’aquests locals tinguin els rètols en àrab i català, llàstima que no pugui comparar la traducció.

També m'agrada que no tot sigui anglès, i que fins i tot l'italià pugui jugar un paper en el món multilingüe de la publicitat.