La farsa satírica DG (Quaderns Crema, 1998), com gairebé totes les obres de Ramon Solsona, presenta una notable complexitat lingüística. Avui només ens fixarem en un episodi secundari que basa la seva comicitat en l’amfilingüisme o doble lectura (és a dir, textos que es poden llegir alternadament en una llengua o una altra). El narrador, Ramon Muntaner, explica el cas d’un escriptor català anomenat Pescanova que, de sobte, salta a la fama gràcies a un llibre de relats bilingües que atrau vivament l’atenció de la premsa espanyola. La narració reproduïda, perfectament amfilingüe ja en el títol (‘Aventura turística’), comença així:
Una bella italiana, lectora incansable de literatura lírica, visita París. Sola, desorientada, intenta preguntar la ruta directa a una barriada de la capital que anhela visitar.
Ni tímida ni acoquinada, pregunta a un pintor de Montmartre, un vulgar retratista mediocre que replica de mala manera. Pregunta a un gendarme gandul que calla. Pregunta a una persona simple, servicial, que resulta ser un hindú de cara morena, rasurada, que contesta una frase abstrusa, jeroglífica, eterna, que no explica gran cosa. Ella persevera, pregunta que pregunta. Malgasta una hora, tres... Un fiasco total.
L’artifici del text està molt ben aconseguit, fins al punt que no s’usen paraules que requereixin l’apòstrof i els accents coincideixen en totes dues llengües. Malgrat la complexitat del joc, la història s’explica d’una manera tan fluïda que és possible que el lector ni s’adoni de l’artifici. Jordalgar, que reprodueix el text aquí, demana al lector que el tradueixi al català i al castellà.
El fet és que Ramon Muntaner explica que els relats de Pescanova reben el premi Foro Babel per la seva ‘madurez estilística, la elegancia expresiva y altísima calidad del lenguaje de una obra cargada de gran calado moral que eleva definitivamente la lengua catalana a la universalidad’ (205). Entre d’altres elogis, Jaime de Campmany escriu a la revista Época que ‘Pescanova abre horizontes insospechados a una literatura que hasta ahora se encerraba en sí misma, bajo el caparazón de los exclusivismos disolventes’. Pilar Urbano, per la seva banda, destaca que el llibre està escrit ‘sin letras extrañas a la recia cultura española, sin acervos reveses, sin ortografías trabucaires, hurgando siempre en el acervo común y no en el campanudo dislate apellidado diferencial. [...] Pescanova practica el bilingüismo bien entendido, sin salirse ni un ápice de la constitución.’ (208).
En realitat el text no és original de Ramon Solsona, com es reconeix a peu de pàgina: el va publicar Joana Raspall a la revista Va i ve el 1991. Porser ni Raspall ni Solsona eren conscients que, lluny de ser un simple acudit, l’amfilingüisme amb finalitats polítiques té una llarga tradició que arrenca el segle XVI. Tal com s’explica al tercer capítol de El plurilingüisme en la literatura catalana, aquest recurs s’ha utilitzat des de molt antic per remarcar de manera interessada les semblances entre llengües: inicialment, era per demostrar que les llengües romàniques eren molt semblants al llatí, la llengua de cultura; més tard i en el cas català, va servir per justificar i reforçar la unió dels pobles que formaven part de la monarquia hispànica. Segurament sense voler, doncs, els comentaris jocosos de Solsona formen part d’una llarga tradició que sovint ha utilitzat l’amfilingüisme com un recurs per llimar o negar les diferències entre les diferents cultures peninsulars.
El satirista Jonathan Swift (1667-1745), conegut sobretot per l'obra Els viatges de Guilliver (1726), va escriure cap al final de la seva vida diversos textos en una llengua que va anomenar 'latino-anglicus'. Aquests escrits amaguen un curiós exercici de doble lectura en anglès i llatí, vegem-ne un exemple:
August Rafanell, al seu brillant Notícies d'abans d'ahir (Acontravent, 2012), aporta un altre exemple d'amfilingüisme (o doble lectura) durant el franquisme. Aquest era un recurs desesperat que va servir en innombrables ocasions per poder fer servir la llengua catalana en àmbits que estava prohibit. Rafanell explica que el 1943 es va publIcar a València el recull de poemes Volar de Xavier Casp, que en principi s'havia de titular Nuesa o Voladissa. El titol del llibre finalment publicar era bilingüe, cosa que sens dubte en va facilitar la legalització (p. 403).
