Un misteriós escriptor multilingüe dels anys 20

Continuant amb Prudenci Bertrana, a L’impenitent (Obres completes de Selecta, p. 480) es descriu la tertúlia que cada dia, de 12 a 1, es congregava a la llibreria de l’editor Pau Garcia (en realitat, Innocenci López). Entre els assistents regulars, Bertrana destaca un personatge amb unes aficions literàries peculiars:

El segon benaventurat mortal que compartia la confiança i l’ofuscació admirativa de l’editor era un formidable versaire jocós. Posava en vers converses bilingües entre sorges i mainaderes, els discursos dels consellers municipals, els bans del governador, i les encícliques del Pare Sant, i encara feia epigrames contra les sogres i els poetes floralescs. I, no obstant, era un senyor que tenia un càrrec burocràtic d’importància i responsabilitat. Però l’actuar de versaire, en un català infestat i corromput, probablement resultava un derivatiu als seus humors interns; com un fluix qualsevol, li evitava una malura més perillosa. Les seves estaries a la tertúlia duraven poc. Entrava com si el perseguissin. La seva gran corpulència posava una mica  de renou entre els companys que miraven de fer-li lloc.

Qui era aquest individu? Atès que Innocenci López editava La Campana de Gràcia i l’Esquella de la Torratxa, hem de suposar que era en aquestes revistes on el jocós poeta publicava les seves expansions multilingües.

Poema en 15 llengües pel Dia de la Poesia

Ignorem si es un efecte secundari d'El plurilingüisme en la literatura catalana ...

En realitat, no: es tracta d'un poema original en català posteriorment traduit a diferents llengües (alemany, amazic, anglès, àrab, armeni, asturià, èuscar, castellà, danès, francès, gallec, hindi, italià, mandarí, mandinga, occità (aranès), quítxua, romanès, ucraïnès i wòlof). De fet, doncs, no és un poema plurilingüe.

Un poema amfilingüe transcrit per Maria Toldrà

Maria Toldrà, en el seu interesantíssim blog Vademècum, trascriu dues octaves amfilingües -és a dir, que estan escrites en dues llengües a la vegada- d'Ignasi Sales. El comentari també inclou una fotografia en alta resolució del manuscrit, o sigui que val la pena fer-hi un cop d'ull. En paraules de Toldrà, 'Es tracta de dues octaves escrites arran de la reorganització de la cura dels infants orfes majors de set anys de l’Hospital, el 1800'.

Joan Perucho, l'últim escriptor en llatí

Portada de la traducció a l'italià (2003)

Els dies de la Sicília i la Germània (1994), de Joan Perucho, és un poemari que reflecteix molt bé el món literari de l'autor. Els breus poemes de la primera part d'aquest recull ('Dies de la Sicília'), farcits de referències culturals, estableixen un pont entre el gloriós passat cultural i polític d'Itàlia i el present, on aquest llegat s'ha convertit en destí turístic. Atès el tema i els coneixements que desplega el narrador dels poemes, no sorprèn que s'hi incloguin tres peces en una altra llengua: italià ('La paura'), francès ('De “Le guide de voyage”') i llatí ('Moretaria'). Com que aquest es l'últim poema escrit en llatí a Catalunya que coneixem, el reproduïm:

Moretaria

“Mentam, rutam, coriandrum, feniculum, omnia viridica,

ligusticum, piper, mel, liquamen, si opus fuerit, acetum addes.”

No cal saber gaire llatí per adonar-se que es tracta d'una recepta de cuina. En realitat, però, pròpiament aquest no és un poema de Perucho, ja que es tracta d'un plat descrit pel gastrònom romà Apici a De re coquinaria. La traducció vindria a ser 'barreja menta, ruda, coriandre, fonoll, i assegura't que aquestes herbes siguin fresques. Afegeix-hi levístic, pebre, mel i brou. Si cal, posa-hi vinagre.' No entrarem a discutir si la citació d'Apici, que Perucho no identifica com a tal, esdevé o no un poema autònom i de ple dret un cop trasplantada al nou context, perquè el que ens interessa és l'ús del llatí a finals del segle XX. En qualsevol cas, el text apareix en cursiva, cosa que indica que el poeta ha inclòs la recepta com una picada d'ullet als connoisseurs (i als gourmands, és clar).