Goigs bilingües a principi del segle XXI

Goigs dedicats a Sant Feliu de Guíxols acompanyats, com era habitual, d’una oració en llatí. La paraula goigs tant designa la composició poètica, tradicionalment cantada en cerimònies religioses per donar gràcies o fer una petició per a la comunitat, com l’imprès. Les primeres mostres a Catalunya són del segle XIV, però és a partir del segle XVI que són impresos en fulls solts i distribuïts per les esglèsies, santuaris i ermites. Full recollit el desembre de 2015 a l’esglèsia parroquial de Sant Feliu de Guíxols, just al costat del Monestir. Imprès el 1997.

El latino-anglicus de Jonathan Swift, un sorprenent cas de doble lectura anglès-llatí

El satirista Jonathan Swift (1667-1745), conegut sobretot per l'obra Els viatges de Guilliver (1726), va escriure cap al final de la seva vida diversos textos en una llengua que va anomenar 'latino-anglicus'. Aquests escrits amaguen un curiós exercici de doble lectura en anglès i llatí, vegem-ne un exemple:


Mollis abuti,
Has an acuti, 
No lasso finis, 
Molli divinis. 

O mi de armis tres, 
Imi na dis tres. 
Cantu disco ver 
Meas alo ver?

Aquests versos aparenten ser llatí, però qualsevol intent de treure'n sentit en aquesta llengua està condemnat al fracàs, ja que només es poden interpretar a partir de l'anglès:

Moll is a beauty. 
Has an acute eye. 
No lass so fine is, 
Molly divine is. 

my dear mistress, 
1 am in a distress. 
Can't you discover 
Me as a lover? 

Traducció aproximada: Molli és una bellesa, / té uns ulls fins / i no hi ha cap noia tan atractiva / Molly és divina. // Benvolguda estimada / estic molt angoixat / no podeu descobrir / que sóc el vostre amant?

L'artifici consisteix a modificar l'aparença visual del text en anglès tot reagrupant les lletres per tal que formin mots llatins (encara que, òbviament, no formen cap frase amb sentit). La seqüència de caràcters és la mateixa, però la inclusió d'espais i la nova algutinació de les lletres fa que els dos poemes semblin totalment independents i escrits en llengües diferents.

La provatura de Swift és interessant perquè contradiu en part el que diem a El plurilingüisme a la literatura catalana respecte als textos de doble lectura. Aquest exemple demostra que no és del tot cert que la doble lectura sigui un artifici que només es pot donar entre llengües romàniques. O no ben bé: la gran diferència entre la doble lectura entre llengües romàniques i el latino-anglicus de Swift ês que quan el joc es dona entre llengües emparentades com el català, el castellà i el llatí el resultat és un text que vol dir el mateix (o gairebé) en totes les llengües implicades. Aquest és el cas dels exemples que hem vist en altres posts d'quest blog, com els títols dels llibres Volar o Ceramica catalana decorada. La distància entre el llatí i l'anglès en canvi, és tan gran que això és impossible. L'anglès, amb molt d'esforç, pot emmascarar-se per tal que sembli llatí, però només és una aparença, ja que el joc fa que en la segona llengua es perdi tot el sentit.

Plurilingüisme a la tassa: 'Xocolata desfeta' (2010) de Joan-Lluís Lluís

Xocolata desfeta (La Magrana, 2010) de l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís segueix el model dels Exercices de style (1947) de Raymond Queneau: a partir d'un relat inicial més aviat intrascendent, l'autor es dedica a confegir versions cada vegada més sorprenents del text base. Queneau va oferir-ne 99, i Joan-Lluís Lluís arriba a les 123. Xocolata desfeta és un llibre molt entretingut i ple d'ironia que reinterpreta el relat inicial en forma de rap, gospel, epitafi, SMS, melodrama, haiku, sonet, acròstic, amb aforismes, interjeccions, a la manera de Lluís Llach, J.V. Foix, Salvador Espriu, Josep Pla... I així fins arribar a 123 textos. Entre totes les propostes, és clar, no hi podia faltar el plurilingüisme, encara que en un llibre tan juganer com aquest es fa difícil precisar quines versions s'han de considerar escrites en una llengua diferent del català i quines no.

Malgrat que Joan-Lluís Lluís afirma a la introducció que el seu objectiu era demostrar “fins a quin punt són infinites les possibilitats de la imaginació quan són combinades amb una necessària tossuderia i amb l'assumpció potser un bri destralera de la plasticitat de la llengua catalana”, el fet és que algunes de les propostes sobten tant que semblen escrites en un llenguatge que no té res a veure amb la llengua marc. Vegem, per exemple, les versions “Anagrama paraulenc” i “Decapitació” de la primera frase del text original, que fa: “Com cada primer dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol.”

Anagrama paraulenc: Moc adac meprir josudi ed sem, avana a denprer una xatoloca festeda al rerarc Lopixtret.

Decapitació: Om ada rimer jous el'es, va dre a lata feta'l rer Xol.

En el primer cas, l'autor reordena les vocals i consonants de cada paraula; en el segon, escapça els començaments de mot. L'efecte inicial és d'estranyesa, però no és difícil adonar-se de la tècnica emprada. Vegem ara les versions en llatí i anglès de la mateixa frase:

Az usual dze first dijous de cada monz, seguia my uei tu dze Pete Rich Hall per uan tassa of txocoleit.

Gormandi fortuna somridat: ipso facto ambulo cano-cano in magna urba. In cacao veritas, cogito, felix que calenta et subtila bibenda esperandava mihi at via Petricola.

El primer cas combina anagrames (una esdevé uan, que sona més o menys igual que one), homofonies (Petritxol – Pete Rich Hall; tu existeix en català i sona igual que la preposició to) i transcripcions fonètiques (uei – way). L'autor pretenia “fer que l'anglès es conjugui com el català, en una mena de crioll nou de trinca”. El segon conté llatinismes ben coneguts, expressions clàssiques usades de manera burlesca (“in vino veritas”) i, en general, “una acumulació voluntàriament destralera de frases fetes clàssiques cuinades amb salsa d'aprenent de monjo”.

Xocolata desfeta és un divertit experiment ludolingüístic que posa un nou repte a cada pàgina. Per entendre les tècniques de Joan-Lluís Lluís i valorar-les en la seva justa mesura, potser valdria la pena tenir en compte la distinció que va establir Roman Jakobson entre traducció inter- i intralingüística. La primera es dóna entre el que convenim a considerar -no sense problemes, però ara deixarem aquesta qüestió de banda- llengües diferents, mentre que la segona implica la “traducció” entre formes d'una mateixa llengua (serien les versions a l'alguerès i al rossellonès del text, per exemple). Aquest, en fi, és un llibre llengut i llenguallarg que a vegades -només a vegades- sembla que està escrit en lo pus bell catalanesc del món.

Joan Perucho, l'últim escriptor en llatí

Portada de la traducció a l'italià (2003)

Els dies de la Sicília i la Germània (1994), de Joan Perucho, és un poemari que reflecteix molt bé el món literari de l'autor. Els breus poemes de la primera part d'aquest recull ('Dies de la Sicília'), farcits de referències culturals, estableixen un pont entre el gloriós passat cultural i polític d'Itàlia i el present, on aquest llegat s'ha convertit en destí turístic. Atès el tema i els coneixements que desplega el narrador dels poemes, no sorprèn que s'hi incloguin tres peces en una altra llengua: italià ('La paura'), francès ('De “Le guide de voyage”') i llatí ('Moretaria'). Com que aquest es l'últim poema escrit en llatí a Catalunya que coneixem, el reproduïm:

Moretaria

“Mentam, rutam, coriandrum, feniculum, omnia viridica,

ligusticum, piper, mel, liquamen, si opus fuerit, acetum addes.”

No cal saber gaire llatí per adonar-se que es tracta d'una recepta de cuina. En realitat, però, pròpiament aquest no és un poema de Perucho, ja que es tracta d'un plat descrit pel gastrònom romà Apici a De re coquinaria. La traducció vindria a ser 'barreja menta, ruda, coriandre, fonoll, i assegura't que aquestes herbes siguin fresques. Afegeix-hi levístic, pebre, mel i brou. Si cal, posa-hi vinagre.' No entrarem a discutir si la citació d'Apici, que Perucho no identifica com a tal, esdevé o no un poema autònom i de ple dret un cop trasplantada al nou context, perquè el que ens interessa és l'ús del llatí a finals del segle XX. En qualsevol cas, el text apareix en cursiva, cosa que indica que el poeta ha inclòs la recepta com una picada d'ullet als connoisseurs (i als gourmands, és clar).