Traducció automàtica i multilingüisme

En els últims anys, la traducció automàtica s’ha convertit en una font inesgotable per al multilingüisme textual. Ateses les limitacios existents, és difícil d’entedre la raó per la qual algú -o, encara pitjor, alguna institució- utilitzin indiscriminadament aquest sistema. La traducció automàtica permet copsar el sentit global del text, però requereix una intensa labor d’edició si es vol presentar de manera llegible. L’últim escàndol afecta la web oficial de turisme de la ciutat de Santander que, potser oportunament, converteix el Centro Botín en Loot Center (és a dit, Centre del Saqueig). Sembla que el disseny de la web va costar 5.808 euros, quantitat que òbviament no és suficient si es vol un contingut de qualitat en set llengües diferents. El pressupost devia anar a la construcció tècnica de la web i, com es habitual, la traducció va ser sacrificada. Malauradament aquesta pràctica sempre és la germana pobre, pero com demostren els exemples una vegada i una altra, descuidar aquest aspecte de la comunicació pot ser molt costós.

https://politica.elpais.com/politica/2018/01/17/diario_de_espana/1516183473_130112.html

Plurilingüisme a la tassa: 'Xocolata desfeta' (2010) de Joan-Lluís Lluís

Xocolata desfeta (La Magrana, 2010) de l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís segueix el model dels Exercices de style (1947) de Raymond Queneau: a partir d'un relat inicial més aviat intrascendent, l'autor es dedica a confegir versions cada vegada més sorprenents del text base. Queneau va oferir-ne 99, i Joan-Lluís Lluís arriba a les 123. Xocolata desfeta és un llibre molt entretingut i ple d'ironia que reinterpreta el relat inicial en forma de rap, gospel, epitafi, SMS, melodrama, haiku, sonet, acròstic, amb aforismes, interjeccions, a la manera de Lluís Llach, J.V. Foix, Salvador Espriu, Josep Pla... I així fins arribar a 123 textos. Entre totes les propostes, és clar, no hi podia faltar el plurilingüisme, encara que en un llibre tan juganer com aquest es fa difícil precisar quines versions s'han de considerar escrites en una llengua diferent del català i quines no.

Malgrat que Joan-Lluís Lluís afirma a la introducció que el seu objectiu era demostrar “fins a quin punt són infinites les possibilitats de la imaginació quan són combinades amb una necessària tossuderia i amb l'assumpció potser un bri destralera de la plasticitat de la llengua catalana”, el fet és que algunes de les propostes sobten tant que semblen escrites en un llenguatge que no té res a veure amb la llengua marc. Vegem, per exemple, les versions “Anagrama paraulenc” i “Decapitació” de la primera frase del text original, que fa: “Com cada primer dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol.”

Anagrama paraulenc: Moc adac meprir josudi ed sem, avana a denprer una xatoloca festeda al rerarc Lopixtret.

Decapitació: Om ada rimer jous el'es, va dre a lata feta'l rer Xol.

En el primer cas, l'autor reordena les vocals i consonants de cada paraula; en el segon, escapça els començaments de mot. L'efecte inicial és d'estranyesa, però no és difícil adonar-se de la tècnica emprada. Vegem ara les versions en llatí i anglès de la mateixa frase:

Az usual dze first dijous de cada monz, seguia my uei tu dze Pete Rich Hall per uan tassa of txocoleit.

Gormandi fortuna somridat: ipso facto ambulo cano-cano in magna urba. In cacao veritas, cogito, felix que calenta et subtila bibenda esperandava mihi at via Petricola.

El primer cas combina anagrames (una esdevé uan, que sona més o menys igual que one), homofonies (Petritxol – Pete Rich Hall; tu existeix en català i sona igual que la preposició to) i transcripcions fonètiques (uei – way). L'autor pretenia “fer que l'anglès es conjugui com el català, en una mena de crioll nou de trinca”. El segon conté llatinismes ben coneguts, expressions clàssiques usades de manera burlesca (“in vino veritas”) i, en general, “una acumulació voluntàriament destralera de frases fetes clàssiques cuinades amb salsa d'aprenent de monjo”.

Xocolata desfeta és un divertit experiment ludolingüístic que posa un nou repte a cada pàgina. Per entendre les tècniques de Joan-Lluís Lluís i valorar-les en la seva justa mesura, potser valdria la pena tenir en compte la distinció que va establir Roman Jakobson entre traducció inter- i intralingüística. La primera es dóna entre el que convenim a considerar -no sense problemes, però ara deixarem aquesta qüestió de banda- llengües diferents, mentre que la segona implica la “traducció” entre formes d'una mateixa llengua (serien les versions a l'alguerès i al rossellonès del text, per exemple). Aquest, en fi, és un llibre llengut i llenguallarg que a vegades -només a vegades- sembla que està escrit en lo pus bell catalanesc del món.