Els guàrdies municipals bilingües de Prudenci Bertrana

Llegint L’impenitent de Prudenci Bertrana (1939) trobo una referència interessant a la literatura multilingüe. Bertrana, parlant dels temes que invariablement es repetien cada any als dos setmanaris que dirigia (La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa), esmenta que ‘Una espantosa rutina imperava en la confecció dels dos setmanaris. Feia mig segle que els mateixos tema reapareixien cada temporada, o en cada festivitat anyal, o en determinades circumstàncies, tant si eren els articulistes com els dibuixants els encarregats de la sàtira’ (p. 566). Entre aquests assumptes que reapareixien una vegada i una altra destaca les arengades i els bacallans per quaresma, la lluna i els gats al gener, per Corpus els gegants i els regidors que van a la processó, la dona voluminosa i l’home escanyolit a l’estiu, la teranyina quan es tractaven els pressupostos de la ciutat… La conclusió és que ‘tostemps s’insistia a abusar de tòpics rebregats: del guardià urbà bilingüe; del policia que es deixa afanar el rellotge; del funcionari públic que dorm de cap sobre el pupitre amb la ploma a l’orella […]’ (566). El ‘Sánchez’ o ‘Xanxes’, tal com suggereix Bertrana, era un dels personatges tipus més conegut a l’època. Aquest guàrdia municipal nascut fora de Catalunya s’expressava en una còmica barreja de català i castellà que provocava tota mena de malentesos i situacions humorístiques (se’n poden trobar alguns exemples a El plurilingüisme en la literatura catalana).

El fracàs de l’etiquetatge bilingüe

L’etiquetatge bilingüe és un tipus de text multilingüe diferent a la mena de casos que generalment es tracten en aquest blog, ja que el seu propòsit no és barrejar llengües, sinó posar-les de costat per tal que una o més d’elles desaparegui en el procés. Més que promoure el multilingüisme, l’evita per tal que el lector es pugui fixar específicament en un dels codis tot obviant l’altre (o els altres).

Recentment el diari Ara publicava un article sobre els nuls efectes de la polèmica llei d’etiquetatge de 2010: “les persones consumidores tenen dret a rebre en català les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns”. En el sector de les joguines,

"La presència d’aquest idioma en aquest sector és gairebé residual: només entre un 6% i un 8% de les joguines fan servir el català, ja sigui en l’etiquetatge, en les instruccions o en el mateix joc."

El problema de l'etiquetatge, òbviament, és menor, el que sobta més és el baixíssim percentatge de joguines en català.

Les fornicacions bilingües de Paco Umbral

August Rafanell te tota la raó quan, a les brillants Notícies d'abans d'ahir (vegeu el post anterior), reivindica la prosa de Francisco Umbral, un dels grans escriptors en castellà de la segona meitat del segle XX. Camorrista i incendiari com pocs, en una entrevista televisada dels 90 es definia com un 'etarra de la literatura y el periodismo'. Amb aquestes credencials, no sorprèn que Umbral tingués un punt de vista diguem-ne que pintoresc respecte a la cohabitació de llengües a Catalunya durant la Transició: 'contra la Generalidad y contra la Moncloa, el castellano y el catalán fornican ya gozosamente en toda Cataluña, y de eso pueden salir enriquecidas ambas, e incluso una tercera.' Ens podríem preguntar si d'aquesta rebolcada heterolingüe en van nèixer els protagonistes de L'Altra de Marta Rojals o el Mariano de Ramon Solsona (vegeu posts anteriors).

Realitat i multilingüisme a 'No tornarem mai més' (1999) de Ramon Solsona

Ramon Solsona comença la seva novel·la No tornarem mai més de la manera següent:

-Si este fusil está limpio, msi cojones son perlas.

-Pues son perlas, mi comandante.

La companyia, encarcarada en un firmes paralític, va suspendre la respiració amb alarma. (11)

Atès que l’obra se centra en un grup de personatges que fan el servei militar a les darreries del franquisme, l‘ús del castellà als diàlegs és realista a la manera clàssica. El que no és gens ‘realista’, però, és el fet que una novel·la en català comenci d’entrada amb dues frases en espanyol. Això és una provocació en tota regla, segurament l’única vegada que s’ha fet. L’intenció de Solsona és sorprendre el lector i establir de bon començament el to i estil de l’obra tot transgredint la convenció literària segons la qual una novel·la escrita en una determinada llengua ha d’estar escrita de dalt a baix en aquesta mateixa llengua. Les normes literàries només permeten ocasionalment, en nom d’un realisme que de fet és del tot convencional, que es pugui fer servir una parla diferent, però de manera molt limitada i només als diàlegs. Solsona va més enllà: a banda dels diàlegs entre militars i les cançons que es canten, el narrador sovint incorpora discurs indirecte en castellà a la seva veu:

Mirades d’alegria i de complicitat, rialles malicioses: ¡el Perles per terra! ¡Hosti, tu, xollo aquesta munició! !Muerde el polvo, puto recluta! Jódete, no haver venido. Una mica més i li rebenta els collons. Els collons no, les perles. Riota general. (13)

L’ús de castellanismes com ‘xollo’ és habitual a la novel·la, però ni els castellanismes ni les frases en castellà es destaquen en cursiva, tal com manen les convencions d’estil. Quan els reclutes parlen entre ells, com que provenen d’indrets diferents, sovint també barregen llengües:

-Vosaltres, calleu d’una vegada.

-Això digue-l’hi al Cascales, que perd el cul pel Perles.

-Va, collons, ¿que voleu que m’empurin? Fa la tira que han tocat silenci.

-Te jodes, dijo Herodes.

-Y si no lo dijo, te tocas el pijo. !Ja, ja, ja! (21)

Ben mirat, l’hiperrealisme que desplega Solsona a No tornarem mai més té poc de realista, ja que desafia tots els usos i costums establerts per la tradició literària. D’aquí prové l’originalitat del text, que no té equivalent en la literatura catalana contemporània.

Els perills del bilingüisme literari segons 'Els Marges'

El Núvol acaba de publicar l'extraordinari editorial de Els Marges que conmemora els quaranta anys de la revista. El text, titulat 'Una literatura en crisi, un país sense cultura?', ofereix una anàlisi brillant, concisa i contundent de l’estat actual de la literatura catalana. No hi ha dubte que esdevindrà un article de referència, tant o més que el recordat 'Una nació sense estat, un poble sense llengua' de 1979. Un dels molts aspectes destacables de l'editorial és que detecta tant els encerts com els problemes de la la literatura catalana, 'una literatura plena de deficiències, però també d'excel·lències i assoliments'. Entre els problemes crònics que es detecten hi ha el desequilbiri entre l’oferta i la demanda, cosa que fa que hi hagi, ‘proporcionalment parlant, més escriptors que lectors, més editorials que plataformes difusores de la lectura'. També cal destacar l'equilibri amb què s'analitzen les tensions entre la literatura de qualitat i la de consum i els comentaris incisius -amb escalpel i sense anestèsia- dedicats a la poesia i el teatre. Hi ha un punt, però, que caldria matisar: el que es refereix al plurilingüisme literari. Afirmen els autors:

No tindrem més lectors si fem novel·les més bones, perquè, des dels paràmetres actuals, ja les fem. No tindrem més lectors si aprofundim en el bilingüisme literari —cada cop més hi ha obres que es complauen a posar-hi personatges que parlen en castellà— ni en l’hibridisme lingüístic —una tendència que no es pot portar més lluny sense que perilli tot. Només tindrem més lectors si s’eixampla el nombre potencial de lectors en català [...].

Les objeccions que es poden posar a aquest fragment són tres: primer, no és cert que cada vegada hi hagi més novel·les que incorporen el castellà; n'hi ha algunes, sí, com ara L'home de la maleta de Ramon Solsona i L’atra de Marta Rojals, que fan ús de l'hibridisme lingüístic, però no és en absolut un fenomen d’abast general, sinó més aviat un joc sovint irònic que permet establir complicitats amb el lector -un lector que sap diferenciar perfectament entre el que és una escriptura híbrida i una de normativa. De fet, el plurilingüisme és molt -moltíssim- més habitual al teatre -cosa que no s’esmenta a l’editorial- i, no cal dir, a les sèries de televisió, que no pas a la novel·la. Segon, un dels escriptors que més ha usat el plurilingüisme durant els últims anys, Joan-Daniel Bezsonoff, fa servir molt més el francès que el castellà, i per tant caldria evitar reduir el plurilingüisme a l’alternança català-castellà. Tercer, a Catalunya el plurilingüisme literari ha existit sempre, sense que això hagi reflectit necessàriament la composició sociolingüística de la població ni hagi impedit la continuïtat històrica de la literatura catalana. Per tot això, sembla excessiu afirmar que aquesta és 'una tendència que no es pot portar més lluny sense que perilli tot'. De fet, on sí s'ha portat més lluny -infinitament més lluny-, és als serials i programes de TV3, fins al punt que, en el cas de la televisió, potser sí que el fenomen ha anat massa enllà. No pas, però, en el cas de la novel·la.

El passatge citat certament es pot matisar, però no afecta en res les conclusions de l'editorial, que dissecciona de manera brillant l’estat actual de la poesia, el teatre l'ensenyament de la literatura, la crítica i l'assaig i els canvis del panorama editorial (incloent-hi l’edició electrònica). Respecte a la llengua, tenen raó els autors quan afirmen que, en els darrers quinze anys, s'ha posat de moda una literatura comercial en la qual la llengua hi té un paper secundari, en el sentit que molts escriptors adopten un registre funcional i pla -més que planer- que posa tot l’èmfasi en el contingut i deixa de banda la forma. Això resulta en ‘un llenguatge literari —de motivació lúdica i gratuïta— cada cop més degradat, ja sigui per baix, en mesell sotmetiment a una realitat patuesitzant, ja sigui per dalt, en un encartronament hipercorrectiu que mena a la llatinització de l’idioma.' Respecte a l''encartronament hipercorrectiu', afirmen que la ‘situació incerta de la llengua literària es troba agreujada per l’estandardització detectable’. Sens dubte, però això no és cap novetat, només cal pensar en els criteris de correcció que s'aplicaven als anys seixanta i setanta. Possiblement certa tendència cap al costumisme i la voluntat d’agradar al lector a qualsevol preu ha portat a certa patuesització, però diríem que aquest fenomen no és pas sempre conscient, sinó que respon a una dinàmica molt influenciada pels mitjans audiovisuals. Aquesta ‘literatura que [merament] es proposa emprar la llengua com a vehicle d’un missatge per ser consumit’ no es pot pas comparar a la d’aquells autors que, d’una manera plenament conscient, juguen amb les percepcions lingüístiques del públic lector. La pobresa lèxica i sintàctica -volguda o no- de certes propostes no es pot comparar amb aquelles obres que emplacen la distorsió o el reflex irònic de la realitat sociolingüística al centre mateix de l’obra. En les primeres, la llengua és un mer vehicle que se suposa que ha de desaparèixer en el procés de narrar; en les primeres, entre les quals hi ha les novel·les de Solsona, Rojals i Beszonoff, el fet lingüístic passa a un primer pla i es converteix en motor creatiu i tema central del text.

L'altra llengua de Marta Rojals (o la llengua de 'L'altra')

Pel que fa a l’estil, L'altra (2014) de Marta Rojals és una de les propostes més interessants de la literatura catalana recent. Digna succesora d'Incerta glòria de Joan Sales, El món de Joan Ferrer de Cèsar-August Jordana i Figures de calidoscopi de Ramon Solsona, L'altra és una narració que fa un ús freqüent del plurilingüisme. La llengua base és el català, però el text presenta constants interferències del castellà –tant normatiu com dialectal– i, en menor grau, de l'anglès i el francès. Al contrari del que va passar amb L'home de la maleta (2011) de Ramon Solsona, cap de les resenyes dedicades a L’altra ha censurat l'opció estilística de l'autora, sens dubte perquè és molt eficaç i s'aplica de manera coherent.

La majoria de crítics han assenyalt que els castellanismes (curro, adelanto, arrebato, algo, vaya, parque, pillar, quarentons, manitas, hasta, empastes, papeleo i molts d’altres) són exclusius d’un personatge anomenat Cati, però la qüestió és més complexa, ja que la narradora utiliza, per exemple, el lo neutre. Els castellanismes apareixen sempre en cursiva, però el lo neutre no: vol dir això que ja no es considera una forma espúria? D’altra banda, cal tenir present que la novel·la presenta una complexa polifonia de veus que va més enllà de la simple deturpació del català. Tot passejant per Barcelona, per exemple, la narradora es veu envoltada de parles que no queden identificades amb cap llengua estàndard: ‘Per les oïdes li passen accents argentins, xilens, del nord –si vos tenés un proshecto... Po' no queda otra, po'... M'està cardant dels nervis...’ El fet que els accents argentins i xilens quedin confosos amb els del nord (del nord de Catalunya, és clar) és certament indicatiu del que pretén Rojals.  Al text, a més, també s’utilitzen variants poc prestigioses del català: enradera, sapigut, enfermetat…

Els castellanismes de L’altra s’han interpretat de manera diversa: l’autora ha afirmat en diverses entrevistes que responen al caràcter costumista del text; per d’altres, com Albert Ventura, són ‘elements còmics del llibre’ (El Periódico, 8 febrer 2014), mentre que Diana Coromines hi ha vist una intenció crítica, una ‘denúncia implícita de la situació empobrida en què es troba la nostra llengua’. Jordi Nopca expressa un punt de vista semblant, però Rojals es mostra ambigua: ‘M'agrada que hi hagis vist un punt de crítica. Amb tot, la voluntat primera era que les converses fossin versemblants, i si els fets passen a Barcelona no podia fer veure que el castellà no hi és present, que no contamina en major o menor grau la manera de parlar del carrer.’ És cert que, en un cas, la narradora censura la llengua de la seva amiga:

-Per una vegada que començo a sortir amb algú una mica en sèrio i que desatasco les canyeries... Però bueno, ja li he dit que per fer la siestecita m'escaparé, vaya si m'escaparé.

Aquestes insinuacions incomoden l'Anna, i no només pels barbarismes.

En general però, la intenció no sembla pas que sigui de simple denúncia, sinó que es pretén reflectir els diversos usos que fan els parlants de les llengües que tenen a l’abast i, també, la varietat d’accents que es poden escoltar per Barcelona. És per això, per exemple, que hi apareix el francés (‘Ah, mon amour, et prova, l'air de la Barcelonette?’) i l’andalús (‘vozotra mizma, pero no eztá el tiempo mu fino’). El castellà, d’altra banda, no hi surt només com un element pertorbador, ja que en diverses ocasions s’utilitza per, precisament, criticar amb ironia certes ideologies lingüístiques amb què està associat (‘Tu creus que l'hauria d'escriure directament en la lèngua del impèrio o te la deixen tradusirt?’) o, perquè no, exagerar l'accent nostrat: ‘ustet póngale força lío que no lo entienda ni dios’.

Les ressenyes dedicades a L’altra semblen indicar que ja queden lluny els retrets puristes que, per exemple, van merèixer les cançons d'Albert Pla. Amb excepcions puntuals com ara la recent discussió a El Núvol, en les dues darreres dècades la pruïja per la hipercorrecció ha disminuït. Superades les polèmiques sobre el català heavy i el català light que van sacsejar el camp literari a finals dels anys 80, ara l'escriptor es pot centrar exclusivament a desenvolupar una veu que s'avingui als seus temes i personatges. Això no vol dir que imperi un tot s'hi val disgregador: tant Francesc Serés com Marta Rojals o Joan-Daniel Bezsonoff, d’acord amb el que escau al seu món de ficció, han demostrar la gran mal·leabilitat del català literari.

Els escriptors catalans, a més de les varietats regionals i socials, poden jugar també amb el plurilingüisme. Encara que, òbviament, la situació sociolingüística de les terres de parla catalana sembla afavorir la barreja, aquest recurs també es troba en les literatures veïnes. Deseo de ser punk (2009) de Belén Gopegui, per esmentar un exemple recent, inclou abundants citacions de lletres de rock en anglès.

En casos com els de Rojals i Bezsonoff, ja no s’hi val a parlar de malentesos puristes ni de deixadesa irresponsable: cal, simplement, parlar d’opcions d'estil. L'altra demostra que, malgrat les dificultats que comporta intentar reflectir en català la llengua de certs ambients socials, obviar el problema en favor de la llengua normativa no es l'única possibilitat: amb una mica d'imaginació, es pot desenvolupar un estil que evoqui ambients i situacions en principi al marge del domini de la llengua. El que realment compta és l’efecte de la ‘réalité irréelle du langage’, Barthes dixit.

Un dels aspectes més intrigants de l’obra de Rojals és el significat del títol: qui és l'altra? De quina manera ens permet, aquest pronom, entendre les motivacions del personatge principal? Aquí aventurem una hipòtesi diferent de les que han circulat fins ara: l'altra no és una persona, sinó una parla. Una parla situada en la frontera borrosa que separa el català i el castellà (o el francès), un espai transitat diàriament per la majoria de parlants però que és rarament recorregut pels escriptors.

L’Anna, protagonista de la novel·la, viu en un món que s'acaba d'ensorrar: ensulsiada del sistema bancari, atur generalitzat, col·lapse del mercat inmobiliari... Aquest és un context on les eines per encarar-se al present i al futur no es poden trobar en l'experiència passada, i per tant l'única manera de tirar endavant, tal com mostren els protagonistes, és desenvolupar noves maneres de bregar amb la realitat. Si, tal com afirma la teoria postestructuralista, el llenguatge és l'eina que configura la realitat als nostres ulls, el canvi dràstic de paradigma econòmic i social que viuen l’Anna, el Nel i la Laura ha d'anar acompanyat, forçosament, d'un canvi de llenguatge.
Com hem vist, seria un error centrar tota l'atenció en el bilingüisme català-castellà, perquè L'altra reconeix altres menes d'intercanvi plurilingüe que són igualment importants. En aquest sentit, sobta que tots els castellanismes lèxics apareguin en cursiva però, en canvi, els molts anglicismes que s’hi troben, la majoria marques comercials, no. Pels personatges, paraules com Skype, Firefox, face o whats són part de la realitat que els envolta, igual que els castellanismes de Cati.

No es tracta, per acabar, de suggerir que el plurilingüisme sigui una via de futur. Més aviat, es qüestió de tenir obertes totes les possibilitats per tal que, quan s'escaigui, l'escriptor pugui fer una incursió en terrenys lingüístics de frontera per explorar les tensions entre el llenguatge normatiu i tota la resta. I això sí que no és exclusiu de la literatura catalana: només cal recordar el Finnengans Wake de James Joyce, els Tres tristes tigres de Guillermo Cabrera Infante, les Señas de identidad de Juan Goytisolo, Quer pasticciaccio brutto de via Merulana de Carlo Emilio Gadda, la poesia de Tato Laviera o Between de Christine Brooke-Rose, una novel·la que, entre moltes altres llengües, incorpora el català al seu teixit estilístic. I precisament d’això tracta la literatura, d’estil.

‘El bilingüismo es fruto que nace como la hierba borde’: Camilo José Cela contra George Steiner

Segons Camilo José Cela, 'El bilingüismo es fruto que nace como la hierba borde, sin que nadie se cuide de su buen concierto, y con él sufren –que no gozan– las dos lenguas, quienes en su estéril dolor engendran monstruos.'

Segons George Steiner, 'The critic who declares that a man can know only one language well, that the national inheritance of poetry or the national tradition of the novel is alone valid or supreme, is closing doors where they should be opened, is narrowing the mind where it should be brought to the sense of a large and equal achievement.'

Difícilment podríem trobar dues opinions més allunyades respecte al plurilingüisme literari. La consideració que ens mereixi un o altre punt de vista dependrà, en gran part, de com entenguem la noció de llengua. Cela opta per un sentit del terme que parteix del romanticisme i de la idealització del concepte de llengua materna, mentre que Steiner adopta una perspectiva més funcional que concep el llenguatge com una eina comunicativa. Si el bilingüisme literari només engendra monstres, ¿són monstruoses les obres de Samuel Beckett en francès o les novel·les de Conrad i Nabokov en anglès? ¿I les obres en castellà de Josep Pla, a qui s’ha negat la condició d’escriptor bilingüe?