Comencem l'any a 'Els Marges'

L'any s'acaba amb una generosa i divertida ressenya de Josep Muarges a Els Marges (número 104):

Els perills del bilingüisme literari segons 'Els Marges'

El Núvol acaba de publicar l'extraordinari editorial de Els Marges que conmemora els quaranta anys de la revista. El text, titulat 'Una literatura en crisi, un país sense cultura?', ofereix una anàlisi brillant, concisa i contundent de l’estat actual de la literatura catalana. No hi ha dubte que esdevindrà un article de referència, tant o més que el recordat 'Una nació sense estat, un poble sense llengua' de 1979. Un dels molts aspectes destacables de l'editorial és que detecta tant els encerts com els problemes de la la literatura catalana, 'una literatura plena de deficiències, però també d'excel·lències i assoliments'. Entre els problemes crònics que es detecten hi ha el desequilbiri entre l’oferta i la demanda, cosa que fa que hi hagi, ‘proporcionalment parlant, més escriptors que lectors, més editorials que plataformes difusores de la lectura'. També cal destacar l'equilibri amb què s'analitzen les tensions entre la literatura de qualitat i la de consum i els comentaris incisius -amb escalpel i sense anestèsia- dedicats a la poesia i el teatre. Hi ha un punt, però, que caldria matisar: el que es refereix al plurilingüisme literari. Afirmen els autors:

No tindrem més lectors si fem novel·les més bones, perquè, des dels paràmetres actuals, ja les fem. No tindrem més lectors si aprofundim en el bilingüisme literari —cada cop més hi ha obres que es complauen a posar-hi personatges que parlen en castellà— ni en l’hibridisme lingüístic —una tendència que no es pot portar més lluny sense que perilli tot. Només tindrem més lectors si s’eixampla el nombre potencial de lectors en català [...].

Les objeccions que es poden posar a aquest fragment són tres: primer, no és cert que cada vegada hi hagi més novel·les que incorporen el castellà; n'hi ha algunes, sí, com ara L'home de la maleta de Ramon Solsona i L’atra de Marta Rojals, que fan ús de l'hibridisme lingüístic, però no és en absolut un fenomen d’abast general, sinó més aviat un joc sovint irònic que permet establir complicitats amb el lector -un lector que sap diferenciar perfectament entre el que és una escriptura híbrida i una de normativa. De fet, el plurilingüisme és molt -moltíssim- més habitual al teatre -cosa que no s’esmenta a l’editorial- i, no cal dir, a les sèries de televisió, que no pas a la novel·la. Segon, un dels escriptors que més ha usat el plurilingüisme durant els últims anys, Joan-Daniel Bezsonoff, fa servir molt més el francès que el castellà, i per tant caldria evitar reduir el plurilingüisme a l’alternança català-castellà. Tercer, a Catalunya el plurilingüisme literari ha existit sempre, sense que això hagi reflectit necessàriament la composició sociolingüística de la població ni hagi impedit la continuïtat històrica de la literatura catalana. Per tot això, sembla excessiu afirmar que aquesta és 'una tendència que no es pot portar més lluny sense que perilli tot'. De fet, on sí s'ha portat més lluny -infinitament més lluny-, és als serials i programes de TV3, fins al punt que, en el cas de la televisió, potser sí que el fenomen ha anat massa enllà. No pas, però, en el cas de la novel·la.

El passatge citat certament es pot matisar, però no afecta en res les conclusions de l'editorial, que dissecciona de manera brillant l’estat actual de la poesia, el teatre l'ensenyament de la literatura, la crítica i l'assaig i els canvis del panorama editorial (incloent-hi l’edició electrònica). Respecte a la llengua, tenen raó els autors quan afirmen que, en els darrers quinze anys, s'ha posat de moda una literatura comercial en la qual la llengua hi té un paper secundari, en el sentit que molts escriptors adopten un registre funcional i pla -més que planer- que posa tot l’èmfasi en el contingut i deixa de banda la forma. Això resulta en ‘un llenguatge literari —de motivació lúdica i gratuïta— cada cop més degradat, ja sigui per baix, en mesell sotmetiment a una realitat patuesitzant, ja sigui per dalt, en un encartronament hipercorrectiu que mena a la llatinització de l’idioma.' Respecte a l''encartronament hipercorrectiu', afirmen que la ‘situació incerta de la llengua literària es troba agreujada per l’estandardització detectable’. Sens dubte, però això no és cap novetat, només cal pensar en els criteris de correcció que s'aplicaven als anys seixanta i setanta. Possiblement certa tendència cap al costumisme i la voluntat d’agradar al lector a qualsevol preu ha portat a certa patuesització, però diríem que aquest fenomen no és pas sempre conscient, sinó que respon a una dinàmica molt influenciada pels mitjans audiovisuals. Aquesta ‘literatura que [merament] es proposa emprar la llengua com a vehicle d’un missatge per ser consumit’ no es pot pas comparar a la d’aquells autors que, d’una manera plenament conscient, juguen amb les percepcions lingüístiques del públic lector. La pobresa lèxica i sintàctica -volguda o no- de certes propostes no es pot comparar amb aquelles obres que emplacen la distorsió o el reflex irònic de la realitat sociolingüística al centre mateix de l’obra. En les primeres, la llengua és un mer vehicle que se suposa que ha de desaparèixer en el procés de narrar; en les primeres, entre les quals hi ha les novel·les de Solsona, Rojals i Beszonoff, el fet lingüístic passa a un primer pla i es converteix en motor creatiu i tema central del text.

Joan Fuster, escriptor en llengua barçalunina

Joan Fuster era un gegant, i cada volum que es publica de la seva correspondència fa que la seva figura creixi encara una mica més. Des de 1998, ja n'han aparegut dotze, i atesa l’enorme quantitat de cartes que sembla que va arribar a escriure, n’hi deu haver per anys. El penúltim volum, que conté les lletres enviades a Max Cahner, destapa una faceta poc coneguda de Fuster: la seva destresa en l'ús del barçalunès.

En diverses cartes, Fuster demana a Cahner, llavors membre de l’equip de Serra d'Or, que els correctors de la revista deixin d'empedrar els seus articles amb arcaismes: “volia demanar que em deixeu el text per a Serra d’Or com us el vaig enviar: és a dir, m’agradaria que m’estalviessiu llurs, homs, éssers i altres punyetes per l’estil.” (7/11/1962, p. 59).

 Cahner, per justificar l’actuació dels correctors, li explica que la revista vol “mantenir un to lingüístic determinat” i, també, que “aquest criteri ha estat seguit en tots els textos oficials de la Generalitat i ha estat utiltizat des d'aleshores per tots aquells grups o institucions d’ordre col·lectiu, des dels manifestos del PSUC i la revista Horitzons, fins a les edicions catalanes del Moviment Europeu, passant -és clar- per l'Iinstitut.” (11/11/1960, p. 160).

Fuster, segurament per venjar-se de les impertinències dels correctors, a principis dels anys 70 comença a escriure cartes amb un estil que reflecteix la parla oral de Barcelona. Vegem-ne un parell d'exemples:

Astimat Max:

Abui t'ascric an barçaluní, par barià.

Gràcias par la teba carta. Bulia baní a Barçalona un d'aquets dias, però am trobu malamén; fa gairebé un mes ca ni tan sols puju a Balència. Ahí vaig anar-hi, i ma’n baig anturnà da saguida. Da tan an tan traballu an al llibra, parò am prou feinas ha passat dal foli 250. Hu lamentu. La meba salut és bacil·lan (no de “bacil” sinó de “vacil·lació”, ancara ca pudé la “vacil·lació” deu prubaní d’alguns “bacils”). Cunfiu ca tot s’arratclarà abiat, a força d’antibiòtics.

Naturalmén, haig de ranuncià al biatxa a Itàlia. ni tinc passapor, ni ànimus, ni durus. Déu Nostra Sanyó am sarà més faburabbla an una altra ucasió.

Patons a totes les sanyores dal teu bultan.

Abraçadas.

Joan (20/10/71, p. 329)

Bambulgut Max:

Malas llengas man fet dassistí dal biatxa ca pansaba fe aquets dias: mhan dit ca, com ca cuïncideix la Marcè al dibendras, tuthom haurà marxat a passar-hu bé al cam u a la platxa aprufita al final da satmana. Ara ia nu sé quan pudré trubà un altra mumén par fer-hi una ascapada. Prubabblamén serà cap al mes da dasembra.

An tut cas, t’ambiaré abiat la llista da las cartas ca consideru més adaquadas par a l' “Apistulari”, a fi ca tu am diguis què cal fe. An Palàcius cumançara dassaguida a transcriura-las.

Recorda-li, si at plau, a l’Albert Manén, la quastió dal Garau da Liost.

Mamòrias i patos a las sanyoras.

Teu,

Joan (18/9/73, p. 407)

Fuster, conscient del caràcter insòlit de la seva proposta ortogràfica (vegeu-ne altres exemples a les pàgines 379, 391, 436, 447, 458 i 484), l’agost de 1977 diu a Cahner que en un futur aquestes peculiars missives s’haurien de publicar a Els Marges: “Així, un dia, quan ja m’hauré mort, Els Marges podran publicar una bellíssima (!!) monografia que es tituli 'Curraspundència antra Juan Fusté i Max Càner'.” (p. 461).

Portem a col·lació l'irreverent estil de Fuster, en fi, per demostrar que, ben mirat, l'heterodòxia lingüística de Ramon Solsona a L'home de la maleta o de Marta Rojals a L'altra són ben poca cosa al costat de les provatures genials de Fuster. Ara només falta que l’equip d’Els Marges es decideixi a complir el seu desig pòstum i publiqui, quan abans millor, la "Curraspundència antra Juan Fusté i Max Càner".

Fuster, Joan (2012). Correspondència. Max Cahner, vol. 13, a cura de Josep Ferrer i Costa i Joan Pujades i Marquès. València: Tres i Quatre.