Manuscrits indesxifrables

Un dels casos més curiosos de llengües inventades és el dels manuscrits indesxifrables suposadament escrits en clau (o no). D’exemples no en falten, i van des de textos antics fins a textos contemporanis. Entre els primers, destaca el Llibre de Soyga del segle XVI, que és un tractat de màgia. Tot i ser en llatí, l’alfabet és inusual i està parcialment escrit en clau, cosa que ha fet que només una petita part hagi estat desxifrada. Això fa pensar que, al contrari que altres casos, aquesta no sigui una llengua inventada, i per tant algun dia potser es podrà arribar a descodificar del tot. Aquest no sembla el cas del còdex Seraphinianus de l’artista Luigi Serafini, que és molt mes recent, de 1981. El llibre conté 360 pàgines plenes d’il·lustracions fantàstiques i surrealistes, i el text que les acompanya esta basat en un alfabet per ara desconegut, cosa que fa creure que possiblement sigui un alfabet inventat que no amaga cap sentit. 

Sobre les llengües críptiques

És habitual que, just després d'enviar un manuscrit a la impremta, l'autor comenci a descobrir tota mena de referències que li agradaria haver tingut en compte. Recentment ha sortit un llibre que, si hi haguessim estat a temps, ben segur que hauríem citat. Es tracta de Dark Tongues: The Art of Rogues and Riddlers de Daniel Heller-Roazen (Zone Books, 2013). L'autor hi analitza els llenguatges críptics que permeten comunicar-se en secret. N'hi ha una gran varietat: alguns els utilitzen els nens i són molt senzills (com ara la llengua dels barrufets), d'altres són construccions d'una gran complexitat; alguns són fàcils de decodificar, mentre que d'altres són incomprensibles. Un capítol estudia el llenguatge secret dels coquillards, una associació francesa medieval de malfactors que va crear un codi comunicatiu propi i del quan ens n'han arribat pocs testimonis. Heller-Roazen fa una distinció important quan afirma que, més que de llengües secretes, hauríem de parlar d'usos secrets de les llengües (p. 37). La diferència és clau, perquè el concepte de 'llengua secreta' atorga estatus de llengua a una mena de codis que, de fet, generalment no ho són. Els coquillards, per exemple, es comunicaven utilitzant paraules perfectament franceses, però canviant-ne el sentit per tal que ningú els pogués entendre. Usaven el francès, doncs, de manera secreta. Els coquillards eren una banda de lladres, estafadors i assassins, però feien servir el llenguatge d'una manera molt creativa, no gaire diferent a com s'utiltiza en la poesia, ja que la seva parla críptica constantment alterava el significat convencional de les paraules per crear noves associacions d'imatges i d'idees.