Ja fa temps que em venia de gust llegir Les rambles de Saigon (El Trabucaire, 1996), primera novel·la publicada de Joan Daniel Bezsonoff. Havent llegit bona part de les seves últimes obres, tenia ganes de veure fins a quin punt el primer Bezsonoff s'assemblava al més recent. I la resposta és que s'hi assembla molt. A Les rambles de Saigon ja s'hi troben tots els elements dels seus darrers llibres: el multilingüisme, l'abundància de comentaris lingüístics, l'èmfasi en el passat colonial de França i en la guerra bruta del govern francès, els problemes identitaris dels personatges, l'atenció a la diversitat nacional i cultural, el punt de vista (falsament) autobiogràfic, la presència de vells coneguts com Maurice Leccia...
Les rambles de Saigon es presenta com les memòries -entre 1945-1955- del militar nord-català Daniel Valls, destinat al Vietnam. Aquesta és la primera aventura de Valls, que tornarà a protagonitzar La presonera d'Alger i La melancolia dels oficials. A les primeres pàgines costa seguir una mica els esdeveniments perquè el narrador dóna per suposat que el lector té certs coneixements del passat colonial de França i el seu paper al Vietnam. Aviat, però, tot comença a prendre sentit gràcies a la complexa figura de Valls.
El Saigon que presenta Bezsonoff és una zona de guerra semblant a l'Algèria dels primers capítols de Les amnèsies de Déu. El narrador descriu, impassible, episodis d'una gran brutalitat, com ara quan un membre del Front de Libération Nationale llança una granada al cine on està veient una pel·lícula. El protagonista mateix, destacat a Saigon gràcies al seu domini de la llengua anemita, demostra ser un bàrbar: les seves accions inclouen assassinar un capellà per ordres dels seus superiors i apallissar la seva amant. Tot i això, és un personatge complex: d'una banda, sembla trobar-se d'allò més bé en aquest context de violència extrema; de l'altra, és un home molt interessat en les llengües i la identitat nacional/cultural dels seus amics i coneguts. Els comentaris lingüístics de Valls, que usa sovint paraules en annamita, són continus i tenen un paper clau en la caracterització del personatge, ja que eviten que el lector el vegi simplement com un psicòpata misogin. Malgrat ser capaç d'actuar amb una gran brutalitat, el seu èmfasi en els temes identitaris i lingüístics l'humanitza. De fet, Valls parla força més sobre aquestes qüestions que de la convulsa situació política del país on viu, que sembla importar-li poc més enllà de les matances que reporta de tant en tant.
Si bé les paraules en annamita (com ara nho, bo-doi, xum...) apareixen traduïdes en nota a peu de pàgina, Bezsonoff també usa un recurs que repetirà a Els taxistes del zar (però en rus): deixar sense traduir fragments incrompensibles per al lector mitjà com ara '-Chào bà... Bac làm on chi hô tôi duong Halais?' (p. 43). Ja a la seva primera novel·la publicada, doncs, Bezsonoff demostra no tèmer que el multilingüisme pugui alienar el públic. Val la pena destacar que a Les rambles de Saigon ja hi apareix una de les idees més conegudes de Bezsonoff: 'Com tots els catalans, [Valls] era un poc filòleg i va dominar la llengua annamita' (p. 9).
Pel que fa a les observacions lingüístiques, Valls destaca, per exemple, que el comandant Cohen, 'aprenia idiomes com en Maurice i jo preníem l'aperitiu [..]. El més curiós és que estudiava idiomes pel gust de col·lecionar manuals de dialectologia, gramàtiques.' (p. 104). Així mateix, al luxós restaurant Palis de Jade de Cholon el narrador observa que 'Tot aquell petit món encantador xerrotejava en tots els idiomes. Ja predominava l'anglès' (p. 62). Valls, d'altra banda, cita el Quixot en castellà, Dino Buzzati en italià, Teodòr Aubanèu en provençal i el mariscal Jean de Lattre de Tassigny en francès, inclou diàlegs en rosssellonès, reprodueix cançons de Nat King Cole i Jean Sablo en anglès i francès i transcriu inscripcions en llatí i francès que troba passejant pel carrer. Entre altres curiositats, comentaque a Indochina els francesos feien servir el castellanisme 'arroyo' (p. 63) i ironitza sobre les habilitats lingüístiques dels colonitzadors: '-Saps annamita, Patricia? / -Què dius ara? Nosaltres som els colonitzadors, oi?' (p. 48).
Dos exemples són particularment irònics: el narrador, que no s'està de reproduir les llengües que li venen de gust, cita un fagment de l'Educació sentimental de Flaubert... en català! (p. 35); d'altra banda, també es permet assumir que l'àrab és una llengua perfectament familiar per al lector: 'Es va casar amb un advocat oranès: Fehrat Bukhateb. Nom pintat per un advocat perquè, com tothom ho sap, bukhateb en àrab significa 'l'home que pren la paraula', 'l'orador'.' (p. 25). Tal com afirma Nadine, 'el capità Valls és molt simpàtic. Parla totes les llengües del planeta: l'annamita, el català, el castellà i a vegades francès...' (p. 30). Totes les llengües del planeta? Poc li'n falta...
Casualment despús-ahir vaig encetar i acabar el llibre "Un país de butxaca" d'en mateix Bezsonoff. Crec que mai havia llegit un llibre tan ràpid, però la veritat és que encara no he deixat el llibre mentalment parlant. És un llibre que evoca la nostàlgia d'una Catalunya del Nord catalana en el sentit lingüístic. Bezsonoff fa referències constants al català, com es vivia la llengua quan ell era un manyac per part del seu entorn, com ell vivia el català provenint d'uns pares francòfons, però d'uns avis catalanòfons que no havien transmès el català als seus fills, però sí que el van transmetre al seu net, en Bezsonoff, testimoni ell mateix com a reducte dels últims parlants del català en una època –anys 60– que la llengua ja s'havia deixat de transmetre, com ha passat i continua passant al País Valencià, mentre el català també se'ns escola mica en mica a la Catalunya del sud. Llibre que recomano a tothom de llegir. Sembla estrany com amb pocs anys les percepcions canvien. El proppassat diumenge llegia un llibre –últimament vaig a llibre per dia– de viatges titulat: "Tot donant la volta al món" escrit a finals dels anys 20 –ja veieu que estic a l'última en literatura de viatges– escrit per un tal Antoni Serés, del qual no n'he trobat cap referència per Internet. Al llibre parla dues o tres vegades de la Segarra, pel que sembla que n'era o hi tenia alguna relació estreta –com un servidor que la hi té, però no pas amb militar Daniel Valls– i a la pàgina 184, mentre era de viatge al Japó i havia d'agafar un tren que l'havia de dur de Tòquio a Yokohama diu, i copio literalment: "...sortosament, m'atengueren uns empleats per mitjà de senyals; fent ús del rellotge i parlant català [l'autor no els empleats!], que en semblants casos és l'idioma més expressiu, arriví a comprendre que a les quatre de la tarda, per una altra línia, arribaria a Yokohama." Què me’n dieu? No és una delícia?
ReplyDeleteThis comment has been removed by the author.
DeleteMoltes gràcies pels comentaris. ‘Un país de butxaca’ és un llibre certament fascinant, mentre el llegia no vaig parar de prendre notes. Tinc pendent comentar diversos llibres de Bezsonoff, tant de ficció com de caràcter més biogràfic. La veritat és que em costa decidir quins m’agraden més: ‘Els taxistes del tsar’, ‘Un país de butxaca’ i ‘Les meves universitats’ em semblen molt originals en el seu gènere, però les novel·les més ambicioses, com ara ‘Les amnèsies de Déu’ i ‘Matar De Gaulle’, em semblen igualment bones. En resum: de Bezsonoff cal llegir-ho tot. La frase d'Antoni Serés és una meravella.
DeleteGràcies per la vostra fidelitat. Vull precisar un punt per respecte a la memòria de mos avis. Ells van transmetre la llengua a ma mare, és ella que ha trencat la transmissió per motius que he mirat d'expllicar al llibre. Salutacions de Nils estant on quatre esquimals continuen parlant la llengua de Ramon Muntaner.
ReplyDeleteJ Daniel Bezsonoff