Ramon Solsona comença la seva novel·la No tornarem mai més de la manera següent:
-Si este fusil está limpio, msi
cojones son perlas.
-Pues son perlas, mi comandante.
La companyia, encarcarada en un firmes paralític, va suspendre la respiració amb alarma.
(11)
Atès que l’obra se centra en un grup de personatges que fan el servei
militar a les darreries del franquisme, l‘ús del castellà als diàlegs és realista a la manera
clàssica. El que no és gens ‘realista’, però, és el fet que una novel·la en català comenci d’entrada amb dues frases en espanyol. Això és una provocació en tota regla, segurament l’única vegada que
s’ha fet. L’intenció de Solsona és sorprendre el lector i establir de bon començament el to i estil de l’obra tot transgredint la convenció literària segons la qual una
novel·la escrita en una determinada llengua ha
d’estar escrita de dalt a baix en aquesta mateixa llengua. Les normes literàries només permeten
ocasionalment, en nom d’un realisme que de fet és del tot convencional, que es pugui fer servir una parla diferent, però de manera molt limitada i només als diàlegs. Solsona va més enllà: a banda dels diàlegs entre militars i
les cançons que es canten, el narrador sovint
incorpora discurs indirecte en castellà a la seva veu:
Mirades d’alegria i
de complicitat, rialles malicioses: ¡el Perles per
terra! ¡Hosti, tu, xollo aquesta munició! !Muerde el polvo, puto recluta! Jódete, no haver venido. Una mica més i li rebenta
els collons. Els collons no, les perles. Riota general. (13)
L’ús de castellanismes com ‘xollo’ és habitual a la
novel·la, però ni els castellanismes ni les frases en castellà es destaquen en cursiva, tal com manen les convencions d’estil. Quan
els reclutes parlen entre ells, com que provenen d’indrets diferents, sovint
també barregen llengües:
-Vosaltres, calleu d’una vegada.
-Això digue-l’hi al
Cascales, que perd el cul pel Perles.
-Va, collons, ¿que voleu que
m’empurin? Fa la tira que han tocat silenci.
-Te jodes, dijo Herodes.
-Y si no lo dijo, te tocas el pijo. !Ja, ja, ja! (21)
Ben mirat, l’hiperrealisme que desplega
Solsona a No tornarem mai més té poc de realista, ja que desafia tots els
usos i costums establerts per la tradició literària. D’aquí prové l’originalitat del text, que no té equivalent en la literatura catalana contemporània.
