El malentès del plurilingüisme

Fa poc La Vanguardia publicava un article bastant desencertat (to say the least) sobre el tema que ens interessa titulat ‘En Catalunya se producen el doble de obras de teatro en catalán que en castellano’. Val la pena analitzar-lo en detall, perquè la primera frase és ja de les que fan història:

La presencia del catalán siempre ha generado controversia en el mundo de la cultura.

Sempre? Des del segle XII? O potser des del segle XVIII? Res, tot plegat minúcies, ha generat controvèrsia des del principi dels temps i ja està. La llengua que sempre ha provocat conflicte, per cert, és el català, perquè com se sap certes llengües més val no utilitzar-les (ja sigui en la cultura o qualsevol altre àmbit). Segona frase:

En un momento político en el que las tensiones crecen entre simpatizantes y detractores de la independencia, el uso del catalán es estudiado al milímetro en todos los ámbitos.

No acabo de veure clar quina és la relació entre independència, teatre i cultura, però en la ment de la periodista tot deu ser tan obvi que no cal explicar res. D’altra banda, és interessant saber que la cosa (quina cosa? Això no se sap ben bé) s’està estudiant mil·limètricament en tots els àmbits (quins àmbits i qui paga aquests estudis? Vés a saber…). Tercera:

Si Lope de Vega estrenase hoy una obra en Catalunya, lo más probable es que se representase en catalán.

Sens dubte, y si mi abuela tuviera xxxxxxx sería mi abuelo, com diuen a Castella.

Subttíol del despropòsit: ‘Las representaciones plurilingües crecieron un 86% entre 2010 y 2014’. Caram, ara resulta que hi ha hagut una explosió de multilinguisme. Ara bé, si llegim l’article veurem que, de fet, la periodista no coneix el significat d’aquest concepte: per la periodista les ‘representaciones plurilingües’ són les obres representades en una llengua que no sigui ni el català ni el castellà. Una obra representada íntegrament en italià, per exemple, per art de màgia seria plurilingüe. Deu ser per allò que totes les llengües romàniques deriven del llatí. Sobta, per cert, que segons l’article els problemes els provoquin les obres en català i no, posem per cas, les obres en qualsevol llengua africana o asiàtica. Deu ser allò de la multiculturalitat.

En fi, articles com aquest demostren quanta raó tenen els que afirmen que, abans d’aprendre una segona llengua, cal aprendre bé la primera.