Dels goigs al turisme

I dels goigs dedicats a Sant Feliu de Guíxols del post anterior passem al que seria una mena d’equivalent actual, els textos multilingües adreçats al turisme. Com acostuma a passar en aquesta mena de casos, la traducció a l’anglès és deficient: la primera frase, per exemple, ha desaparegut. Això no passa en la versió al francès, que al ser una llengua romànica permet una traducció més literal. Quan es tracta de traduir textos curts, sovint la tasca s’encarrega a persones que no tenen experiència sufficient.

“English spoken”: multilingüisme i boom turístic als anys 60

El sobtat auge del turisme als anys 60 va provocar, sobretot als estius, un xoc lingüístic i cultural entre les formes de vida locals i les foranes. No és estrany que el contrast de costums i parles provoqués tota mena d'acudits que jugaven amb els equívocs culturals i la barreja de llengües, com ara el conegut rètol que d'un bar de la Costa Brava: “English spoken, tan poken que no ens entendrem”. 
Un exemple semblant el trobem a les memòries de Pilar Bardem, que explica que l'any 1971 va actuar en una comèdia d'embolics d'Alfonso Lusson titulada “Love es toro”. La suposada gràcia del títol es basava en la seva doble lectura: “love es toro”/“lo ves todo [todo]”. El dramaturg òbviament posava en solfa diversos estereotips habituals al teatre i cinema popular de l'època, com ara el contrast entre la fredor dels homes nordics i la fogositat dels hispànics, capaços de seduir sense gaire esforç les insatisfetes estrangeres. I, també, el conservadurisme de les dones locals i la frivolitat de les visitants. 
El contrast en aquestes obres s'estableix entre una població local acomplexada pel seu subdesenvolupament (el típic paleto interpretat per Paco Martínez Soria) i unes societats més avançades que, a causa del materialisme i desenvolupament tecnològic, han perdut els valors espirituals, morals (les dones es deixen seduir amb tota facilitat...) i físics (…els homes no poden fer res per evitar que els intrèpids indígenes els converteixin en cornuts). Tot això sovint es transmet a través del plurilingüisme, i si tinguessim temps i paciència, ens entretindríem a buscar-ne exemples a les pel·lícules d'Antonio Ozores, Alfredo Landa, José Luis López Vázquez o Albert Closas.

César González-Ruano, al seu Diario íntimo, ofereix un altre exemple. El 1965 porta uns amics a un espectacle a Santander, i l’escriptor es queixa del fet que que “los 'explicadores' del espectáculo lo dicen todo en inglés y, muy abreviado, en español. Nada en francés. Es triste como el idioma francés ha perdido por completo vigencia. Ni aquí, junto a la frontera. Inglés por todas partes.” (pàgina 1069). La barreja lingüística de l’espectacle, per cert, recorda molt el primer capítol de Tres tristes tigres de Guillermo Cabrera Infante, on el mestre de cerimònies d’un cabaret de la Cuba prerevolucionària també fa les seves explicacions en anglès i tot seguit les tradueix al castellà. En tots dos casos, la llengua autòctona queda subordinada a l’idioma dels turistes i, també en tots dos casos, el fet serveix per criticar l’excessiva influència del turisme, que deixa en un segon pla la cultura local.