Sunday, May 31, 2015

Fernando Arrabal i el llenguatge incomprensible de la dictadura

El dramaturg Fernando Arrabal, malgrat sobretot ser conegut per participar en una tertúlia televisiva en estat etílic, és un dels autors teatrals més genials del segle XX. Les seves primeres obres, dels anys 50, presenten ecos de Ionesco, Beckett i Kafka i ja deixen entreveure el tarannà infantil, caòtic i extravagant de l'autor. El teatre d'Arrabal és multilingüe perquè, primer de tot, costa saber en quina llengua va ser escrit. Ángel Berenguer, a l'extens pròleg de l'edició de Cátedra de tres dels seus textos, intenta demostrar que l'idioma original en què estan escrites és el castellà, però l'argument no és convincent del tot. Si el fet fos obvi, potser alguna vegada hauria sonat pel premio Cervantes. Arrabal es va autoexiliar a Paris l'any 1954, i les seves obres es conserven en edicions i versions tant en castellà com en francès. No sembla que sigui fàcil -i, de fet, atesa la trajectòria d'Arrabal potser no té cap interès- esbrinar quina és la versió original. El caràcter performatiu del teatre fa que moltes de les seves obres presentin variants notables i es conservin en dues llengües diferents.

Entre els seus primers textos hi ha El triciclo, bon exponent de l'estil i els temes primerencs de l'autor. L'obra se centra en Apal i Climando, que es guanyen la vida gràcies a un tricicle que han comprat a terminis i que possiblement usen per tansportar nens al col·legi. L'absurditat de la premisa és típica del teatre arrabalià, que combina magistralment surrealisme, infantilisme i crítica social. De sobte, Apal i Climando es veuen incapaços de tornar la mensualitat del prèstec, i per solucionar el problema maten un home per robar-li la cartera. Arrabal, especialista en capgirar situacions quotidianes, evita qualsevol dilema moral: Apal i Climando maten l'home sense ni pensar-hi, com si retornar el prèstec passés per sobre de qualsevol consideració ètica. El prèstec (o el banc, o el sistema...) imposa unes regles inflexibles que cal complir a qualsevol preu. La gràcia és que això està suggerit a través d'unes situacions puerils i un estil molt juganer.

Un cop Apal i Climando han mort l'home, l'autoritat competent els acusa d'assassinat i demana la pena de mort. Segona ironia: el sistema que en primera instància els ha impulsat a matar un èsser humà és el mateix que ara els condemna a mort per haver seguit les regles del joc. L'autoritat és representada per un guàrdia que pronuncia frases com la següent: 'Caracachicho, corocochocho, chi, chu cha, caracachí', o com ara 'Lama, lali, lala, lele, limolali, lelimala, lamalemo'. El guàrdia és el representant d'un sistema inhumà, distant i repressiu que parla un llenguatge incomprensible, ja sigui perquè no té res a dir, perquè el que diu no té cap sentit o perquè no té cap necessitat o interès per fer-se entendre. És, en fi, la llengua ideal per representar una dictadura (ja sigui política o econòmica).

Wednesday, May 13, 2015

'Les rambles de Saigon' (1996), el primer Bezsonoff



Ja fa temps que em venia de gust llegir Les rambles de Saigon (El Trabucaire, 1996), primera novel·la publicada de Joan Daniel Bezsonoff. Havent llegit bona part de les seves últimes obres, tenia ganes de veure fins a quin punt el primer Bezsonoff s'assemblava al més recent. I la resposta és que s'hi assembla molt. A Les rambles de Saigon ja s'hi troben tots els elements dels seus darrers llibres: el multilingüisme, l'abundància de comentaris lingüístics, l'èmfasi en el passat colonial de França i en la guerra bruta del govern francès, els problemes identitaris dels personatges, l'atenció a la diversitat nacional i cultural, el punt de vista (falsament) autobiogràfic, la presència de vells coneguts com Maurice Leccia...

Les rambles de Saigon es presenta com les memòries -entre 1945-1955- del militar nord-català Daniel Valls, destinat al Vietnam. Aquesta és la primera aventura de Valls, que tornarà a protagonitzar La presonera d'Alger La melancolia dels oficials. A les primeres pàgines costa seguir una mica els esdeveniments perquè el narrador dóna per suposat que el lector té certs coneixements del passat colonial de França i el seu paper al Vietnam. Aviat, però, tot comença a prendre sentit gràcies a la complexa figura de Valls.

El Saigon que presenta Bezsonoff és una zona de guerra semblant a l'Algèria dels primers capítols de Les amnèsies de Déu. El narrador descriu, impassible, episodis d'una gran brutalitat, com ara quan un membre del Front de Libération Nationale llança una granada al cine on està veient una pel·lícula. El protagonista mateix, destacat a Saigon gràcies al seu domini de la llengua anemita, demostra ser un bàrbar: les seves accions inclouen assassinar un capellà per ordres dels seus superiors i apallissar la seva amant. Tot i això, és un personatge complex: d'una banda, sembla trobar-se d'allò més bé en aquest context de violència extrema; de l'altra, és un home molt interessat en les llengües i la identitat nacional/cultural dels seus amics i coneguts. Els comentaris lingüístics de Valls, que usa sovint paraules en annamita, són continus i tenen un paper clau en la caracterització del personatge, ja que eviten que el lector el vegi simplement com un psicòpata misogin. Malgrat ser capaç d'actuar amb una gran brutalitat, el seu èmfasi en els temes identitaris i lingüístics l'humanitza. De fet, Valls parla força més sobre aquestes qüestions que de la convulsa situació política del país on viu, que sembla importar-li poc més enllà de les matances que reporta de tant en tant.

Si bé les paraules en annamita (com ara nho, bo-doi, xum...) apareixen traduïdes en nota a peu de pàgina, Bezsonoff també usa un recurs que repetirà a Els taxistes del zar (però en rus): deixar sense traduir fragments incrompensibles per al lector mitjà com ara '-Chào bà... Bac làm on chi hô tôi duong Halais?' (p. 43). Ja a la seva primera novel·la publicada, doncs, Bezsonoff demostra no tèmer que el multilingüisme pugui alienar el públic. Val la pena destacar que a Les rambles de Saigon ja hi apareix una de les idees més conegudes de Bezsonoff: 'Com tots els catalans, [Valls] era un poc filòleg i va dominar la llengua annamita' (p. 9).

Pel que fa a les observacions lingüístiques, Valls destaca, per exemple, que el comandant Cohen, 'aprenia idiomes com  en Maurice i jo preníem l'aperitiu [..]. El més curiós és que estudiava idiomes pel gust de col·lecionar manuals de dialectologia, gramàtiques.' (p. 104). Així mateix, al luxós restaurant Palis de Jade de Cholon el narrador observa que 'Tot aquell petit món encantador xerrotejava en tots els idiomes. Ja predominava l'anglès' (p. 62). Valls, d'altra banda, cita el Quixot en castellà, Dino Buzzati en italià, Teodòr Aubanèu en provençal i el mariscal Jean de Lattre de Tassigny en francès, inclou diàlegs en rosssellonès, reprodueix cançons de Nat King Cole i Jean Sablo en anglès i francès i transcriu inscripcions en llatí i francès que troba passejant pel carrer. Entre altres curiositats, comentaque a Indochina els francesos feien servir el castellanisme 'arroyo' (p. 63) i ironitza sobre les habilitats lingüístiques dels colonitzadors: '-Saps annamita, Patricia? / -Què dius ara? Nosaltres som els colonitzadors, oi?' (p. 48).

Dos exemples són particularment irònics: el narrador, que no s'està de reproduir les llengües que li venen de gust, cita un fagment de l'Educació sentimental de Flaubert... en català! (p. 35); d'altra banda, també es permet assumir que l'àrab és una llengua perfectament familiar per al lector: 'Es va casar amb un advocat oranès: Fehrat Bukhateb. Nom pintat per un advocat perquè, com tothom ho sap, bukhateb en àrab significa 'l'home que pren la paraula', 'l'orador'.' (p. 25). Tal com afirma Nadine, 'el capità Valls és molt simpàtic. Parla totes les llengües del planeta: l'annamita, el català, el castellà i a vegades francès...' (p. 30). Totes les llengües del planeta? Poc li'n falta...

Sunday, May 3, 2015

En totes les llengües: de l'Esperanto al Klingon



Fa pocs dies Pedro Pablo G. May publicava a La Vanguardia un interessant article divulgatiu sobre les llengües inventades titulat 'Del esperanto al klingon, la obsesión por la lengua universal' que es pot llegir aquí. Il·lustrem el post amb la portada de 'In All Languages', un gran disc del saxofonista Ornette Coleman en l'únic idioma que és realment universal. Gary Lambert, a la nota introductòria, hi fa una observació molt afinada: 'what matters most is not what language is used, but what is being said' ('el que importa més no és quina llengua es fa servir, sinó què es diu').