Clàssics del plurilingüisme literari: 'L'home de la maleta' de Ramon Solsona (2010)

L'obra de Ramon Solsona ha girat des del principi al voltant de tres eixos: el realisme costumista, la ironia i l'experimentació, tant pel que fa a l'estructura narrativa com en la llengua utilitzada. Les seves novel·les tenen una notable complexitat formal, però alhora són molt llegidores. L'home de la maleta és un text molt elaborat des d'un punt de vista compositiu i lingüístic, però això no va impedir que guanyés el premi Sant Jordi 2010 i es convertís, ben merescudament, en la novel·la més popular de l'any. L'autor, doncs, ha aconseguit mantenir una gran exigència i, alhora, connectar amb el públic.

El narrador en primera persona de L'home de la maleta és un músic retirat que, cansat de viure sol, es ven el pis i decideix passar un mes amb cada una de les seves filles. Venerando Albons, però, és un individu anclat en el passat que no acaba d'entendre els canvis socials de les últimes dècades, cosa que provoca tota mena de malentesos i situacions còmiques. Per sort, el músic encara pot evocar els temps passats amb els seus antics companys d'orquestra, que van morint al llarg de l'obra. Un dels exemples més clars de la seva dificultat d'entendre el present es troba en els seus gustos musicals: l'home de la maleta canta sovint boleros (reproduïts al text en castellà) amb els seus amics i detesta el rock perquè va provocar la decadència de les orquestres de ball. La trama gira en gran part al voltant de la identitat de l'home de la maleta, que va ser abandonat tot just acabat de nèixer. Això explica la vaguetat del títol: el protagonista ha estat angoixat tota la vida pels seus orígens incerts, però malgrat els seus esforços ha estat incapaç de descobrir qui van ser els seus progenitors. És un home, en fi, que sem[re s'ha sentit desplaçat i arrossega una gran inseguretat, i per això la metàfora de la maleta funciona molt bé.

En el primer capítol, titulat “Autobiogafia d'un qualsevol”, el lector es troba amb una biografia en primera persona del protagonista, que explica que la seva mare va trencar aigües en un cinema mentre miraven Tres lanceros bengalíes. Com el lector descobrirà aviat, però, aquesta és una biografia fantasiosa: de fet, l'home de la maleta va ser abandonat a la porta d'un convent, i per tant el relat inicial, que sembla una paròdia de la mena d'històries rocambolesques típiques de les novel·les de Juan Marsé, és fals. Al segon capítol, l'estil canvia sobtadament: ara ja no ens trobem amb una narració perfectament ordenada i en català estàndard, sinó amb un estil molt viu que imita la parla col·loquial, ple d'expressions com “és lo més llògic”, “un bon rato”, allavòrens, dugues, menos, tingut, “nem bé”, cavallitos, pilotilles, conxo, vamos, quansevol, llenga, vegila, sapiguer, comenió, fetxa, relleno, iglèsia, “a la xita callando”, cego, apellido, tronja, “llamar l'atenció”, hasta, terreno, tingut de ser, fondo, desde luego, agalles.... Ja es veu que Solsona no només usa castellanismes, sinó també dialectalismes i formes del català oral. Com s'expliquen, però, les diferències entre la veu del capítol inicial, “Autobiogafia d'un qualsevol”, i la del segon, que en principi hauria de ser la mateixa?

S'explica perquè el protagonista havia presentat l'“Autobiografia d'un qualsevol” a un premi d'una suposada Fundació de Recerca de la Memòria Històrica i les Fonts Orals. Com que va guanyar, el text és publicat per la institució que, malgrat dedicar-se a la memòria oral, estandarditza la llengua en què havia estat escrit originalment. El que sen's ofereix al principi de la novel·la, doncs, no és la veu genuïna del protagonista, sinó una versió adulterada per un corrector d'estil. Ja es veu que l'estructura de la novel·la és molt intel·ligent: la narració comença amb un estil perfectament estàndard que podria ser el de qualsevol altra obra literària del moment, i només és al segon capítol, al cap d'unes 40 pàgines, que l'home de la maleta comença a expressar-se de manera 'natural'. Les seves filles, que llegeixen l'autobiografia, queden escandalitzades pel que hi diu sobre la seva dona, i també li retreuen que hagi mentit. Ell, però, sabia perfectament el que es feia, tal com explica per justificar-se: “El jurat va valorar 'la qualitat narrativa i la vivesa del relat', no que sigui veritat al cent per cent”, “Vosaltres us creieu que la gent que escriu les seves memòries solsament diu la veritat?”, “Els hi he donat lo que volien. Aquests concursos els fan perquè surtin a la llum les merdes del franquisme. Jo en sé moltes, de coses que van passar”. Amb gran ironia i sense negar els horrors del franquisme, l'home insinua que, més enllà de la veritat, el que pretén la institució és desprestigiar la dictadura, i que per tant si va exagerar una mica només va ser per no decebre els convocants del premi. Òbviament això no vol dir que exculpi el règim, a qui responsabilitza, entre altres coses, del seus pocs coneixements de català escrit. El relat que envia a la institució convocant del premi, per cert, no es titulava “Autobiografia d'un qualsevol”, sinó “Autobiografia d'un quansevol”. El protagonista explica que no acaba de reconèixer la seva veu en el text que va sortir publicat:

A mi el català no me'l van ensenyar. Jo vaig escriure tal com em surt, però ells m'ho van retocar tot. Em van posar pluriocupació, que no ho he sentit mai en ma vida. Jo sempre he dit pluriempleo. I passacalles i no cercavila. I arreglos, que els músics tota la vida hem dit arreglos, el que fa els arreglos, arreglos per quatre instruments, l'arreglista que fa els arreglos... Això d'arrenjaments ho deuen dir ara, però a la meva època encara no s'havia inventat aquesta paraula. I com aquesta, moltes més. Però, noi, tenen la paiella pel mànec i van fotre tot lo que els hi va donar la gana.

Una de les filles retreu a l'home de la maleta “aquesta mania d'enredar, de dissimular, de fer veure”, mania provocada no només pel fet de no saber res dels seus orígens, sinó per haver viscut en un règim en el qual, si havies estat del bàndol perdedor, la dissimulació era l'única forma de sobreviure. Això explica, per exemple, que el narrador es refereixi tantes vegades al fet que, per tenir opcions d'entrar a la banda municipal, calia presentar un certificat d'“afecto al regimen”. En el cas del premi, ell tampoc ha estat el responsable de no poder-se sentir identificat amb el seu text. Entre uns i altres, doncs, la veu de l'home de la maleta ha estat silenciada durant dècades, encara que al final de l'obra aconseguirà fer les paus amb si mateix. Un dels grans encerts de L'home de la maleta és que totes les idees que hem exposat en aquest post s'expressen, en bona part, a través dels usos lingüístics del text.

Plurilingüisme a la tassa: 'Xocolata desfeta' (2010) de Joan-Lluís Lluís

Xocolata desfeta (La Magrana, 2010) de l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís segueix el model dels Exercices de style (1947) de Raymond Queneau: a partir d'un relat inicial més aviat intrascendent, l'autor es dedica a confegir versions cada vegada més sorprenents del text base. Queneau va oferir-ne 99, i Joan-Lluís Lluís arriba a les 123. Xocolata desfeta és un llibre molt entretingut i ple d'ironia que reinterpreta el relat inicial en forma de rap, gospel, epitafi, SMS, melodrama, haiku, sonet, acròstic, amb aforismes, interjeccions, a la manera de Lluís Llach, J.V. Foix, Salvador Espriu, Josep Pla... I així fins arribar a 123 textos. Entre totes les propostes, és clar, no hi podia faltar el plurilingüisme, encara que en un llibre tan juganer com aquest es fa difícil precisar quines versions s'han de considerar escrites en una llengua diferent del català i quines no.

Malgrat que Joan-Lluís Lluís afirma a la introducció que el seu objectiu era demostrar “fins a quin punt són infinites les possibilitats de la imaginació quan són combinades amb una necessària tossuderia i amb l'assumpció potser un bri destralera de la plasticitat de la llengua catalana”, el fet és que algunes de les propostes sobten tant que semblen escrites en un llenguatge que no té res a veure amb la llengua marc. Vegem, per exemple, les versions “Anagrama paraulenc” i “Decapitació” de la primera frase del text original, que fa: “Com cada primer dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol.”

Anagrama paraulenc: Moc adac meprir josudi ed sem, avana a denprer una xatoloca festeda al rerarc Lopixtret.

Decapitació: Om ada rimer jous el'es, va dre a lata feta'l rer Xol.

En el primer cas, l'autor reordena les vocals i consonants de cada paraula; en el segon, escapça els començaments de mot. L'efecte inicial és d'estranyesa, però no és difícil adonar-se de la tècnica emprada. Vegem ara les versions en llatí i anglès de la mateixa frase:

Az usual dze first dijous de cada monz, seguia my uei tu dze Pete Rich Hall per uan tassa of txocoleit.

Gormandi fortuna somridat: ipso facto ambulo cano-cano in magna urba. In cacao veritas, cogito, felix que calenta et subtila bibenda esperandava mihi at via Petricola.

El primer cas combina anagrames (una esdevé uan, que sona més o menys igual que one), homofonies (Petritxol – Pete Rich Hall; tu existeix en català i sona igual que la preposició to) i transcripcions fonètiques (uei – way). L'autor pretenia “fer que l'anglès es conjugui com el català, en una mena de crioll nou de trinca”. El segon conté llatinismes ben coneguts, expressions clàssiques usades de manera burlesca (“in vino veritas”) i, en general, “una acumulació voluntàriament destralera de frases fetes clàssiques cuinades amb salsa d'aprenent de monjo”.

Xocolata desfeta és un divertit experiment ludolingüístic que posa un nou repte a cada pàgina. Per entendre les tècniques de Joan-Lluís Lluís i valorar-les en la seva justa mesura, potser valdria la pena tenir en compte la distinció que va establir Roman Jakobson entre traducció inter- i intralingüística. La primera es dóna entre el que convenim a considerar -no sense problemes, però ara deixarem aquesta qüestió de banda- llengües diferents, mentre que la segona implica la “traducció” entre formes d'una mateixa llengua (serien les versions a l'alguerès i al rossellonès del text, per exemple). Aquest, en fi, és un llibre llengut i llenguallarg que a vegades -només a vegades- sembla que està escrit en lo pus bell catalanesc del món.

Joan Fuster, escriptor en llengua barçalunina

Joan Fuster era un gegant, i cada volum que es publica de la seva correspondència fa que la seva figura creixi encara una mica més. Des de 1998, ja n'han aparegut dotze, i atesa l’enorme quantitat de cartes que sembla que va arribar a escriure, n’hi deu haver per anys. El penúltim volum, que conté les lletres enviades a Max Cahner, destapa una faceta poc coneguda de Fuster: la seva destresa en l'ús del barçalunès.

En diverses cartes, Fuster demana a Cahner, llavors membre de l’equip de Serra d'Or, que els correctors de la revista deixin d'empedrar els seus articles amb arcaismes: “volia demanar que em deixeu el text per a Serra d’Or com us el vaig enviar: és a dir, m’agradaria que m’estalviessiu llurs, homs, éssers i altres punyetes per l’estil.” (7/11/1962, p. 59).

 Cahner, per justificar l’actuació dels correctors, li explica que la revista vol “mantenir un to lingüístic determinat” i, també, que “aquest criteri ha estat seguit en tots els textos oficials de la Generalitat i ha estat utiltizat des d'aleshores per tots aquells grups o institucions d’ordre col·lectiu, des dels manifestos del PSUC i la revista Horitzons, fins a les edicions catalanes del Moviment Europeu, passant -és clar- per l'Iinstitut.” (11/11/1960, p. 160).

Fuster, segurament per venjar-se de les impertinències dels correctors, a principis dels anys 70 comença a escriure cartes amb un estil que reflecteix la parla oral de Barcelona. Vegem-ne un parell d'exemples:

Astimat Max:

Abui t'ascric an barçaluní, par barià.

Gràcias par la teba carta. Bulia baní a Barçalona un d'aquets dias, però am trobu malamén; fa gairebé un mes ca ni tan sols puju a Balència. Ahí vaig anar-hi, i ma’n baig anturnà da saguida. Da tan an tan traballu an al llibra, parò am prou feinas ha passat dal foli 250. Hu lamentu. La meba salut és bacil·lan (no de “bacil” sinó de “vacil·lació”, ancara ca pudé la “vacil·lació” deu prubaní d’alguns “bacils”). Cunfiu ca tot s’arratclarà abiat, a força d’antibiòtics.

Naturalmén, haig de ranuncià al biatxa a Itàlia. ni tinc passapor, ni ànimus, ni durus. Déu Nostra Sanyó am sarà més faburabbla an una altra ucasió.

Patons a totes les sanyores dal teu bultan.

Abraçadas.

Joan (20/10/71, p. 329)

Bambulgut Max:

Malas llengas man fet dassistí dal biatxa ca pansaba fe aquets dias: mhan dit ca, com ca cuïncideix la Marcè al dibendras, tuthom haurà marxat a passar-hu bé al cam u a la platxa aprufita al final da satmana. Ara ia nu sé quan pudré trubà un altra mumén par fer-hi una ascapada. Prubabblamén serà cap al mes da dasembra.

An tut cas, t’ambiaré abiat la llista da las cartas ca consideru més adaquadas par a l' “Apistulari”, a fi ca tu am diguis què cal fe. An Palàcius cumançara dassaguida a transcriura-las.

Recorda-li, si at plau, a l’Albert Manén, la quastió dal Garau da Liost.

Mamòrias i patos a las sanyoras.

Teu,

Joan (18/9/73, p. 407)

Fuster, conscient del caràcter insòlit de la seva proposta ortogràfica (vegeu-ne altres exemples a les pàgines 379, 391, 436, 447, 458 i 484), l’agost de 1977 diu a Cahner que en un futur aquestes peculiars missives s’haurien de publicar a Els Marges: “Així, un dia, quan ja m’hauré mort, Els Marges podran publicar una bellíssima (!!) monografia que es tituli 'Curraspundència antra Juan Fusté i Max Càner'.” (p. 461).

Portem a col·lació l'irreverent estil de Fuster, en fi, per demostrar que, ben mirat, l'heterodòxia lingüística de Ramon Solsona a L'home de la maleta o de Marta Rojals a L'altra són ben poca cosa al costat de les provatures genials de Fuster. Ara només falta que l’equip d’Els Marges es decideixi a complir el seu desig pòstum i publiqui, quan abans millor, la "Curraspundència antra Juan Fusté i Max Càner".

Fuster, Joan (2012). Correspondència. Max Cahner, vol. 13, a cura de Josep Ferrer i Costa i Joan Pujades i Marquès. València: Tres i Quatre.

Nova presentació de 'El plurilingüisme en la literatura catalana' (19 de juny, Llibreria de la Rambla, Tarragona)

La propera presentació del llibre, aquest cop a Tarragona, tindrà lloc el 19 de juny a:

Llibreria de la Rambla (Rambla Nova, 99, Tarragona), a les 19.30 h - Presentació de Jordi Ginebra

Podeu trobar més informació sobre el llibre aquí.

Us hi esperem!

L'altra llengua de Marta Rojals (o la llengua de 'L'altra')

Pel que fa a l’estil, L'altra (2014) de Marta Rojals és una de les propostes més interessants de la literatura catalana recent. Digna succesora d'Incerta glòria de Joan Sales, El món de Joan Ferrer de Cèsar-August Jordana i Figures de calidoscopi de Ramon Solsona, L'altra és una narració que fa un ús freqüent del plurilingüisme. La llengua base és el català, però el text presenta constants interferències del castellà –tant normatiu com dialectal– i, en menor grau, de l'anglès i el francès. Al contrari del que va passar amb L'home de la maleta (2011) de Ramon Solsona, cap de les resenyes dedicades a L’altra ha censurat l'opció estilística de l'autora, sens dubte perquè és molt eficaç i s'aplica de manera coherent.

La majoria de crítics han assenyalt que els castellanismes (curro, adelanto, arrebato, algo, vaya, parque, pillar, quarentons, manitas, hasta, empastes, papeleo i molts d’altres) són exclusius d’un personatge anomenat Cati, però la qüestió és més complexa, ja que la narradora utiliza, per exemple, el lo neutre. Els castellanismes apareixen sempre en cursiva, però el lo neutre no: vol dir això que ja no es considera una forma espúria? D’altra banda, cal tenir present que la novel·la presenta una complexa polifonia de veus que va més enllà de la simple deturpació del català. Tot passejant per Barcelona, per exemple, la narradora es veu envoltada de parles que no queden identificades amb cap llengua estàndard: ‘Per les oïdes li passen accents argentins, xilens, del nord –si vos tenés un proshecto... Po' no queda otra, po'... M'està cardant dels nervis...’ El fet que els accents argentins i xilens quedin confosos amb els del nord (del nord de Catalunya, és clar) és certament indicatiu del que pretén Rojals.  Al text, a més, també s’utilitzen variants poc prestigioses del català: enradera, sapigut, enfermetat…

Els castellanismes de L’altra s’han interpretat de manera diversa: l’autora ha afirmat en diverses entrevistes que responen al caràcter costumista del text; per d’altres, com Albert Ventura, són ‘elements còmics del llibre’ (El Periódico, 8 febrer 2014), mentre que Diana Coromines hi ha vist una intenció crítica, una ‘denúncia implícita de la situació empobrida en què es troba la nostra llengua’. Jordi Nopca expressa un punt de vista semblant, però Rojals es mostra ambigua: ‘M'agrada que hi hagis vist un punt de crítica. Amb tot, la voluntat primera era que les converses fossin versemblants, i si els fets passen a Barcelona no podia fer veure que el castellà no hi és present, que no contamina en major o menor grau la manera de parlar del carrer.’ És cert que, en un cas, la narradora censura la llengua de la seva amiga:

-Per una vegada que començo a sortir amb algú una mica en sèrio i que desatasco les canyeries... Però bueno, ja li he dit que per fer la siestecita m'escaparé, vaya si m'escaparé.

Aquestes insinuacions incomoden l'Anna, i no només pels barbarismes.

En general però, la intenció no sembla pas que sigui de simple denúncia, sinó que es pretén reflectir els diversos usos que fan els parlants de les llengües que tenen a l’abast i, també, la varietat d’accents que es poden escoltar per Barcelona. És per això, per exemple, que hi apareix el francés (‘Ah, mon amour, et prova, l'air de la Barcelonette?’) i l’andalús (‘vozotra mizma, pero no eztá el tiempo mu fino’). El castellà, d’altra banda, no hi surt només com un element pertorbador, ja que en diverses ocasions s’utilitza per, precisament, criticar amb ironia certes ideologies lingüístiques amb què està associat (‘Tu creus que l'hauria d'escriure directament en la lèngua del impèrio o te la deixen tradusirt?’) o, perquè no, exagerar l'accent nostrat: ‘ustet póngale força lío que no lo entienda ni dios’.

Les ressenyes dedicades a L’altra semblen indicar que ja queden lluny els retrets puristes que, per exemple, van merèixer les cançons d'Albert Pla. Amb excepcions puntuals com ara la recent discussió a El Núvol, en les dues darreres dècades la pruïja per la hipercorrecció ha disminuït. Superades les polèmiques sobre el català heavy i el català light que van sacsejar el camp literari a finals dels anys 80, ara l'escriptor es pot centrar exclusivament a desenvolupar una veu que s'avingui als seus temes i personatges. Això no vol dir que imperi un tot s'hi val disgregador: tant Francesc Serés com Marta Rojals o Joan-Daniel Bezsonoff, d’acord amb el que escau al seu món de ficció, han demostrar la gran mal·leabilitat del català literari.

Els escriptors catalans, a més de les varietats regionals i socials, poden jugar també amb el plurilingüisme. Encara que, òbviament, la situació sociolingüística de les terres de parla catalana sembla afavorir la barreja, aquest recurs també es troba en les literatures veïnes. Deseo de ser punk (2009) de Belén Gopegui, per esmentar un exemple recent, inclou abundants citacions de lletres de rock en anglès.

En casos com els de Rojals i Bezsonoff, ja no s’hi val a parlar de malentesos puristes ni de deixadesa irresponsable: cal, simplement, parlar d’opcions d'estil. L'altra demostra que, malgrat les dificultats que comporta intentar reflectir en català la llengua de certs ambients socials, obviar el problema en favor de la llengua normativa no es l'única possibilitat: amb una mica d'imaginació, es pot desenvolupar un estil que evoqui ambients i situacions en principi al marge del domini de la llengua. El que realment compta és l’efecte de la ‘réalité irréelle du langage’, Barthes dixit.

Un dels aspectes més intrigants de l’obra de Rojals és el significat del títol: qui és l'altra? De quina manera ens permet, aquest pronom, entendre les motivacions del personatge principal? Aquí aventurem una hipòtesi diferent de les que han circulat fins ara: l'altra no és una persona, sinó una parla. Una parla situada en la frontera borrosa que separa el català i el castellà (o el francès), un espai transitat diàriament per la majoria de parlants però que és rarament recorregut pels escriptors.

L’Anna, protagonista de la novel·la, viu en un món que s'acaba d'ensorrar: ensulsiada del sistema bancari, atur generalitzat, col·lapse del mercat inmobiliari... Aquest és un context on les eines per encarar-se al present i al futur no es poden trobar en l'experiència passada, i per tant l'única manera de tirar endavant, tal com mostren els protagonistes, és desenvolupar noves maneres de bregar amb la realitat. Si, tal com afirma la teoria postestructuralista, el llenguatge és l'eina que configura la realitat als nostres ulls, el canvi dràstic de paradigma econòmic i social que viuen l’Anna, el Nel i la Laura ha d'anar acompanyat, forçosament, d'un canvi de llenguatge.
Com hem vist, seria un error centrar tota l'atenció en el bilingüisme català-castellà, perquè L'altra reconeix altres menes d'intercanvi plurilingüe que són igualment importants. En aquest sentit, sobta que tots els castellanismes lèxics apareguin en cursiva però, en canvi, els molts anglicismes que s’hi troben, la majoria marques comercials, no. Pels personatges, paraules com Skype, Firefox, face o whats són part de la realitat que els envolta, igual que els castellanismes de Cati.

No es tracta, per acabar, de suggerir que el plurilingüisme sigui una via de futur. Més aviat, es qüestió de tenir obertes totes les possibilitats per tal que, quan s'escaigui, l'escriptor pugui fer una incursió en terrenys lingüístics de frontera per explorar les tensions entre el llenguatge normatiu i tota la resta. I això sí que no és exclusiu de la literatura catalana: només cal recordar el Finnengans Wake de James Joyce, els Tres tristes tigres de Guillermo Cabrera Infante, les Señas de identidad de Juan Goytisolo, Quer pasticciaccio brutto de via Merulana de Carlo Emilio Gadda, la poesia de Tato Laviera o Between de Christine Brooke-Rose, una novel·la que, entre moltes altres llengües, incorpora el català al seu teixit estilístic. I precisament d’això tracta la literatura, d’estil.